«És cert que es tracta tanmateix d'una poètica de proporcions absurdes en què el sentit és encantament». Amb aquestes paraules finí Arnau Puig l'esplèndid discurs que dedicà ahir, a Prada, al record del seu amic i col·lega Joan Brossa, mort la víspera de l'entrada d'any. El crític d'art, cofundador amb Brossa, Tàpies, Cuixart i d'altres de la revista Dau al Set el 1947, obvià anècdotes per, amb deu pinzellades, endinsar el públic dins l'univers brossià.
Una de les dialèctiques plantejades va ser la vessant plàstica i la poètica que recullen els anomenats poemes visuals. Puig comparà la creació de Brossa amb «una clofolla, fràgil i canviant. Una ceba que després de llevar-li la clofolla es queda en res». A l'hora de decantar-se pel buit o la matèria, Puig es mostrà positivista i qualificà Brossa «d'enamorat de la matèria».
Aquest culte per l'objecte es feia extensiu, d'una manera molt especial, a la lletra, com el públic va poder comprovar en la projecció del vídeo Joan Brossa. Prestidigitador de la paraula. El registre audiovisual amb què s'inicià l'acte mostra, entre diferents episodis de la vida de Brossa, l'especial relació que l'artista barceloní mantingué amb la lletra, entesa en la seva dimensió física-objectual.
La poesia visual suposà que aquesta no es limitàs a girar sobre el mot, sinó també sobre la lletra. «La lletra s'emancipà de la paraula», així ho resumia Brossa. El procés de materialització poètica culmina, després de successives etapes avantguardistes, en la materialització i en l'objecte.
