El dilluns de Pasqua es va aixecar ahir a la comarca amb un sòl de justícia i amb una forta olor a paella que es va estendre per bona part dels pobles. I és que agradi o no aquest plat de la gastronomia «diumengera» és cada any el principal protagonista de la gran majoria dels pancaritats i un dels seus reclams principals.
L'ermita de Sant Vicenç situada a la partió entre Muro i sa Pobla es va veure envaïda per una autèntica allau de gent. Els habituals cada any comentaven que mai en la vida no n'havien vista tanta. Algú s'arriscà a dir que hi havia més de 2.000 persones i no es va fer gens enfora, perquè els voltants de l'ermita ja no basten per acollir aquesta gentada. Per aquest motiu són molts els que es reuneixen a les casetes que hi ha al voltant amb unes grans teulades. Si hi havia alguna taula en què la festa va ser grossa va ser la del regidor popular Onofre Plomer que va tenir en la coneguda artista Norma Duval una de les convidades principals.
Com ja és costum, els darrers anys al municipi de Selva curiosament es varen viure dos pancaritats diferents. Per una banda, més de 400 caimariencs varen fer festa grossa pel seu cantó a l'àrea recreativa dels Fornassos. Mentrestant, un parell més de selvatgins varen pujar en processó des del poble fins al cim del puig de Crist Rei on feren la seva festa amb la corresponent missa al davant de les restes de la vella ermita. Enguany, bona part de les converses dels veïns tenien un únic tema: la construcció d'una nova ermita, un desig i una enyorança per a molts.
Oloreta de paella i ben fina era la que sentiren els pocs veïns de Mancor que no pujaren a l'oratori de Santa Llucia on es va repetir el tradicional concurs. A Campanet foren una altra vegada els joves els encarregats d'animar la festa. Ja de ben matí, varen llevar la son als veïnas recorrent els carrers del poble fent una bulla i un renouer terribles amb un cants ben desafinats. L'horabaixa tornem-hi torna-hi a la festa. En aquesta ocasió, emperò, tocava anar a cercar el tradicional pi que avui horabaixa hauran d'intentar pujar. Els intrèpids llenyataires anaren fins al bosc de Monnàber Vell a cercar l'arbre i el sembraren a l'esplanada de l'ermita de Sant Miquel. Després d'aquest esforç res millor que fer una berenada i evidentment, l'Ajuntament havia preparat una bona torrada d'arengades acompanyada d'un bon vi, d'aquells que tiren d'esquena.
Pollença és un dels poc pobles on, encara ara, el dilluns de Pasqua no se sent la típica olor de paella «diumengera». Els centenars de pollencins que ahir pujaren fins a dalt del puig de Maria ho feren per retre honor a «la Verge que sempre somriu», com bé diu el poeta pollencí Miquel Bota Totxo, i no per competir en els arxipromoguts concursos de paelles. Després de l'ofici, molta gent tornà a baixar, d'altres, però, es quedaren a dinar pels voltats de l'ermita. A un indret i a altre, grupets de familiars i d'amics compartien encara les darreres panades de Pasqua. Alguns també s'acabaren els darrers robiols i les formatjades, força esmicolats després de la dura ascensió fins a dalt del puig de Maria.
