La darrera pel·líucla del director britànic Ken Loach, Mi nombre es Joe, fou la gran triomfadora de la 43a edició de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (Seminci 98), ja que el jurat internacional, presidit per l'escriptor uruguaià Mario Benedetti, li concedí per unanimitat l'Espiga d'Or, a la vegada que el seu protagonista, Peter Mullan, aconseguí el premi al millor actor. Aquesta decisió fou corroborada pels visitants del certamen, que també l'imposaren el premi del públic.

El jurat internacional decidí concedir l'Espiga de Plata a la producció austríaca Los herederos, del director Stefan Ruzowitzky, que també obtingué una menció especial del jurat de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (Fipresci).

El cinema espanyol només aconseguí el premi a la millor actriu per a Ariadna Gil pel seu paper de jove esquizofrènica a la pel·lícula Lágrimas negras, el treball pòstum del director Ricardo Franco, guardó que fou molt protestat pel públic assistent a la lectura del dictamen del jurat.

El premi Pilar Miró al millor nou realitzador el compartiren el director francès Christophe Ruggia per El niño de Châaba i el britànic Shane Meadows per TwentyFourSeven, pel·lícula que aconseguí a més el premi a la millor direcció de fotografia per a l'operador Ashley Rose.

A més, el jurat concedí el premi especial a Heather Rose, dona afectada de paràlisi cerebral que ha escrit i protagonitzat la pel·lícula australiana Hazme bailar mi canción, de Rolf de Heer. L'acta del jurat destaca que la pel·lícula «convida a compartir el món íntim d'una dona seriosament discapacitada, i veure, per sobre de tot, el seu coratge, compromís i dignitat».

Alcohòlic rehabilitat  

Mi nombre es Joe narra la història de Joe Kavanagh (John Mullan), un alcohòlic rehabilitat que en estar en atur es guanya la vida fent petits treballs i a més entrena un equip de futbol format per joves en situació precària. Joe, que manté una relació amorosa amb una assistenta social, s'ofereix a ajudar un dels seus jugadors, que té problemes amb uns prestamistes.

La pel·lícula guanyadora de l'Espiga d'Or és una coproducció entre Anglaterra, Alemanya i Espanya, que representa el retorn de Ken Loach a l'ambient dels barris obrers del seu país, després que els seus anteriors treballs, Tierra y libertad i La canción de Carla tractassin la Guerra Civil espanyola i el conflicte armat a Nicaragua, respectivament.

Aquesta era la quarta vegada que Loach participava a la Seminci, festival que organitzà el 1992 un cicle amb totes les seves pel·lícules. obtingué el 1991 l'Espiga de Plata per Riff-Raff, i el 1994 per Ladybird Ladybird el premi a millor actor.