A Mallorca, els darrers anys, al mateix temps que les editorials «històriques» experimentaven dificultats, n'aparegueren d'altres amb l'aspiració d'ocupar el terreny cedit per aquelles. Com que és així, l'increment no ha produït una especialització temàtica o ideològica, els catàlegs d'unes i d'altres són perfectament intercanviables i, fins i tot, algun autor publica en un en any tres llibres, cada un en una casa diferent. En aquest mateix període, les institucions públiques i les fundacions privades han intensificat les seves inversions en el sector. El resultat ha estat "crec jo" catastròfic, des del punt de vista de qualsevol persona interessada en l'existència d'una indústria cultural relativament forta. Amb subvencions «democràtiques», les antigues editorials ni s'han recuperat ni han desaparegut; les noves no s'han consolidat. Ara "nombroses, febles, vivint de la feblesa de les altres" competeixen per un mercat ínfim i cap d'elles té prou forces per conquerir-ne de nous. En aquest context, Damià Pons ha optat per un, en la meva opinió correcte, enfocament industrial del problema. No obstant això, s'enfronta a un dilema que amb el pas del temps s'anirà fent més obvi. Si les lliura al mercat, desapareixeran totes; i si continua repartint «equànimement» les subvencions al gremi, sense introduir criteris de discriminació que ajudin les empreses amb vocació de tals, no farà més que contribuir a l'enquistament de l'actual situació. Són necessàries passes més decides, que estimulin la creació d'autèntiques indústries. Per concedir els ajuts, s'haurien de valorar factors com la mà d'obra contractada, la infraestructura material, les inversions en el seu manteniment i renovació, les despeses en publicitat i promoció, el pagament de drets d'autor, la puntualitat en els encàrrecs, el volum de producció independent de les institucions o la integració en grups empresarials més amplis. Així com estam, cap editorial és la solució i totes juntes representen un problema.