Controlen l'enquadrament. Vigilen el so. Es preocupen perquè hi hagi llum a la pantalla. Comencen la projecció en punt o la retarden uns minuts si els espectadors arriben tard. Són els «amos» de la màquina dels somnis. Són Bartomeu i Joan Ramis, pare i fill, dues generacions de projeccionistes. Dos homes amb moltes pel·lícules a l'esquena. Des de cinema parroquial a sessions dobles fins arribar a un sol projeccionista per controlar quinze sales. Una història a dues veus de més de mig segle.

«Jo era mecànic. Als pobles el dissabte es feia cinema. Vaig conèixer un company que en feia al cinema Maravillas de Muro, i als quinze anys el vaig començar a ajudar. Així, dissabte i diumenge en comptes de festejar, feia cinema. Als denou, per complir el servei militar, vaig venir a Palma i em va sortir feina a l'aleshores Metropol», explica Bartomeu Ramis. Ja fa uns anys que es va jubilar, però així i tot, la seva experiència serveix, i molt, al nou projeccionista del Metropolitan que és, a més, el seu fill. «Vénc de tant en tant, li don un petit consell, i és que l'experiència són dos graus!», assegura convençut sota l'atenta mirada d'en Joan, el seu fill. Ell va començar a treballar en això indubtablement influït per son pare. «Jo venia aquí a veure mon pare i em movia amb plena llibertat. La màquina feia tres vegades la meva mida. Em sentia fascinat en veure el que podia fer la pel·lícula al públic (riure, plorar, emocionar-se...) a través de la caixa dels somnis», recorda Joan.

Tots dos tenen ben present la pel·lícula Cinema Paradiso. Joan assegura que era igual que el nin quan era petit, mentre que Bartomeu destaca que el responsable del film sabia ben bé de què parlava. «És ben bé el que passava. Al cinema parroquial, quan hi havia besades, ens feien aturar la projecció. A La reina de Saba hi havia un moment que la protagonista mostrava les cames. Vàrem rebre una notificació d'Informació i Turisme, i haguérem de tallar dos minuts!. Si es fes ara, molts llargmetratges quedarien reduïts a deu minuts!», fa broma Bartomeu, que tot seguit destaca un altre apunt del film. «El Metropol tenia un conveni amb l'Astoria. L'estrena del doble programa la feien ells primer i després ens la passaven. Un ciclista duia els rotlles de pel·lícula d'un lloc a l'altre durant la projecció. I, a vegades, per fer menys viatges, esperaven a tenir-ne un parell i potser arribaven quan ja gairebé havia acabat el rotlle que passàvem. Hi havia un dels ciclistes que tenia una cama d'alumini i cada dos per tres tenia problemes amb els perns. Així, a banda de posar i rebobinar les pel·lícules en temps rècord, havia de fer de mecànic de la seva cama», recorda.

Sibarites del cinema, s'han avesat a les sessions matinals a porta tancada per provar les còpies i no descarten una tercera generació de projeccionistes a la família. «El menut només té dos mesos», apunta en Joan, que afegeix: «Però esper que es dediqui a una altra cosa. Això és molt esclau, tot i que ha millorat moltíssim els darrers anys. A més, crec que a aquesta feina només li queda una vintena d'anys. El dia menys pensat els japonesos inventaran una màquina que ho farà tota sola».