Els anells del planeta Júpiter, el més gran del Sistema Solar, estan formats de pols procedent de quatre de les seves llunes, segons revelaren astrònoms de la Universitat Cornell a Itheca (Estat de Nova York).

Les darreres observacions de la sonda Galileu, anuncià en conferència de premsa el professor Joseph Burns, mostren que el gran anell exterior del planeta, molt fi, és compost de material procedent de les petites llunes d'Amaltea i de Tebe.

«I ara creim que el principal anell prové d'Adrastea i de Metis», afegí l'astrònom. «Ara coneixem la font del sistema d'anells de Júpiter i com funciona», digué.

Les sondes Voyager descobriren, a final dels anys 70, proves de l'existència d'aquests anells "un de gran de 6.000 quilòmetres, un halo difús i un anell exterior" però el seu origen continuava sent desconegut fins avui mateix.

La trentena de fotografies preses el 1996 i el 1997 per Galileu mostren, en efecte, que l'anell exterior està format per dos anells concèntrics, precisà Burns.

Gran col·lisió  

Segons ell, es crearen després de la col·lisió a gran velocitat de meteorits amb Amaltea i Tebe. Aquests meteorits penetraren a les llunes abans de «vaporitzar-se i explotar, cosa que provocà la projecció de residus a tal velocitat que sortiren del camp de gravetat dels satèl·lits» naturals de Júpiter i es posaren a girar al voltant del planeta.

Aquesta propulsió fora del camp de gravetat només és possible, subratllà, per la mida petita de les dues llunes. El diàmetre d'Amaltea, per exemple, no supera els vuit quilòmetres.

Les partícules dels anells estan carregades elèctricament i són empeses per les grans forces electromagnètiques de Júpiter, la qual cosa les manté a una certa distància del planeta.

«Es poden esperar sistemes similars a Saturn i a altres planetes gegants», i «aquest tipus d'anells estan probablement lligats a les petites llunes» d'aquests astres, insistí el professor Burns.

El diàmetre de Júpiter és de devers 143.000 quilòmetres. El sistema d'anells s'estén entre els 92.000 i 250.000 quilòmetres del seu centre.

Tot i que molt menys visibles i menys atractius que els de Saturn, els anells de Júpiter havien ocupat molt de temps als astrònoms. Tampoc, fins ara, no se sabia el seu origen ni exactament quants n'hi havia.