nubes dispersas
  • Màx: 13.62°
  • Mín: 9.19°
13°

Desmuntant alguns mites sobre el cinema

Existeix un ideari cinematogràfic molt marcat en el nostre imaginari. Seria ridícul llevar-li rellevància social a noms com la saga de La guerra de les galàxies que es va iniciar a l’any 1977 de George Lucas, a Titànic (1997) de James Cameron (Disney +) o Psycho (1960) de Hitchcock (Filmin o Movistar+). No obstant, aquestes són obres canòniques? Són realment innovadores? Són avantguardistes en el seu procés creatiu? La resposta és complexa, ja que depèn molt de cada cas, però intentarem desenfilar aquest nus amb dades, exemples i principalment amb sentit comú.

«Les pel·lícules en blanc i negre no m’agraden, són lentes o dolentes...»

Aquesta primera creença popular serà fàcil de desmuntar. Moltes persones tenen un poc de pànic a veure pel·lícules en blanc i negre, únicament perquè n'han vist poques o no els agrada el cinema, ja que seria impossible que a qui li agradi la pintura no li impactin les obres de Rembrandt i les de Dalí, sent estils tan diferents.

Per a iniciar aquest debat algunes dades: La primera obra en color fou un curtmetratge d’animació de Burt Gillet anomenat Flowers and trees (1932) que es pot veure a Disney+. Segon, el color en el cinema va aparèixer, inclús abans amb altres tècniques, el 1915 sorgí l’empresa Technicolor que va començar el procés del color en el cinema amb únicament dos colors primaris i durant els anys 20 afegiren el tercer, aconseguint l’èxit amb el curtmetratge de Gillet. Més interessant és saber que en els primers anys de vida del cinema, George Meliès i altres pioners acolorien a mà fotograma a fotograma per a aconseguir color en les seves obres, quant més llargues es feien aquestes, menys s’invertia en aquesta tècnica fins la seva desaparició. Finalment, la tercera dada és evident, aquestes dues fotografies han conviscut des de llavors.

És cert que actualment existeixen moltes més obres en color que en blanc i negre però durant molts d’anys ha conviscut de manera molt natural i els espectadors no tenien necessitat de veure únicament les obres en color. Per exemple, a l’any 1939 s’estrena Gone with the Wind de Victor Fleming (HBOMax i Movistar+) en color i Stagecoach de John Ford (Filmin) ambdues obres mestres del cinema. Al 1960, ja 21 anys més tard ens trobam amb dues obres mestres del cinema The apartament de Billy Wilder (Filmin, Amazon Prime i Movistar) i Psycho ja comentada anteriorment que són en blanc i negre, però és interessant saber que Vertigo (1959) del mestre del suspens Hitchcock (Filmin) i Lawrence of Arabia (1962) de David Lean són altres dues obres tan aclaparadores i rellevants com les altres dues i aquestes són en color.

Per tant, convé no menysprear les obres en blanc i negre, ja que aquestes representen una quantitat de films tan importants, rellevants i interessants que no fer-ho, és directament assumir que pots llevar-te la possibilitat que la meitat de tot el cinema fet no el vulguis gaudir. Per tant, per a iniciar-se en el blanc i negre, recomanaria aquestes obres: Witness for the Prosecution (1957) de Wilder (Filmin), Tengoku to Jigoku (1963) de Kurosawa (Filmin i Movistar+), Nebraska (2013) de Payne (Filmin i Movistar+), El verdugo (1963) de Berlanga (HBOMax i FlixOlé), La haine (1995) de Kassovitz (Mubi) i Frantz (2016) d’Ozon (Filmin i Movistar+).

«El cinema americà té les millors obres del cinema»

És cert que el cinema americà té moltíssimes grans obres de tots els gèneres. No obstant, molt d’estats també les tenen. Allò que és diferent, és si totes les obres de Hollywood han impactant tant com per a sentar càtedra en algun gènere, fins i tot creant qualcun de nou o que una obra gairebé s’hagi convertit en una obra canònica d’aquest gènere. No obstant, és lògic pensar per exemple que 2001: a Space odyssey (1968) de Kubrick o Blade Runner (1982), de Ridley Scott, ambdues a HBOMax, són un clar exemple que són films canònics, però per a entendre el cinema de ciència ficció de tot el segle XX és probable que la primera obra rellevant i més important per a aquest gènere sigui l’alemanya Metropolis (1927) de Fritz Lang (Filmin), una obra essencial en termes audiovisuals de corrent expressionista alemany que va ser la primera pel·lícula inscrita en el registre internacional Memòria del món de la UNESCO per la seva rellevància social i humana.

El mestre del surrealisme més famós dels darrers cinquanta anys és clarament David Lynch, amb pel·lícules com Mulholland drive (2001) a Filmin, Blue Velvet (1986) a Filmin o Movistar+ o la famosíssima sèrie Twin Peaks (1990) a SkyShowtime, entre moltes altres grans obres. Tots aquests casos són exemples de films històrics que s’han traslladat al imaginari comú, però seria poc probable entendre aquests films sense tenir en compte les obres anteriors de Buñuel, sent obres clarament del mateix gènere però d’estils clarament diferenciats. Concretament, Un chien andalou (1929) és probablement l’obra surrealista més important de la història, i es pot visualitzar sencera a Youtube. Los olvidados (1950), que també està en el registre internacional de Memòria del món (únicament hi ha quatre films en el registre, també estan inclosos els primers films dels germans Lumiere i The Wizard of Oz de Fleming), és una peça de corrent neorrealista amb tocs surrealistes i amb denúncia social que esdevé primordial en la història del cinema.

Un altre cas curiós seria el del cinema negre. Per a la meva generació, Seven (1995) de David Fincher (a HBOMax) és l’obra més reconeguda socialment d’aquest gènere. A més, és normal, ja que es prodigiosa. Per a la generació anterior, els «baby boom» probablement els marcaria films com Chinatown (1974) de Polanski (a Movistar+), El crack (1981) de Garci ( a Movistar+ o FlixOlé) o per als més cinèfils Blood Simple (1984) dels germans Coen (a Filmin). Però, per a entendre tot aquestes obres cal anar-se’n a la generació anterior. L’obra que marca el subgènere de cinema negre de màfies seria Scarface (1932) de Howard Hawks que és a Filmin. En aquest cas, una producció americana d’un dels cineastes més rellevants de la història que també és nord-americà. No obstant, l’any 1944 és l’any clau que marcà l’inici d’un estil de cinema noir, ja que, s’estrenà Double Indemnity de Billy Wilder que es pot veure a Filmin i que sens dubte és el film que aconsegueix plasmar el paradigma del que encara avui dia es considera film noir (cinema negre). És una producció de Hollywood, però director i co-guionista és Wilder que va néixer al imperi Austrohongarès. Aquest film és tan rellevant en la història del cinema que la biblioteca nacional del EEUU la va seleccionar per la seva preservació en el National Film Registry per la seva significació cultural, històrica i estètica. Aquest mateix any, ocorr el mateix amb Laura d’Otto Preminger també nascut en el que actualment és Ucraïna i que te el mateix reconeixement que el film de Wilder per la Biblioteca nacional dels EEUU.

Amb aquests dos exemples ens trobam amb un factor comú del cinema de l'època daurada del Hollywood, i és que abans de la segona Guerra Mundial va haver una immigració molt alta de cineastes europeus que estaven fent el millor cinema del moment en els seus països, però les noves corrents polítiques feixistes que estaven aconseguint el poder al vell continent produí aquest èxode. Per tant, ens situa a directors com Hitchcock, Billy Wilder, Preminger, Fritz Lang o William Wilder fent cinema als EEUU en les dècades del 40 i posteriors. Fou tan important el film Double Indemnity que establí les noves regles del gènere i ens els anys posteriors ens trobam amb els millors films noir de la història. Entre el 44 i els anys 60 podem nombrar una desena d’obres mestres, algunes d’aquestes podrien ser com The Big Sleep (1945) de Hawks a Filmin, Scarlet Street (1945) de Fritz Lang a Filmin i Movistar+ o Touch of Evil (1958) de Welles a Filmin.

Cal explicar que el cinema noir no va ser una moda només als EEUU durant aquells anys. Són imprescindibles algunes obres que es situen a diferents parts del món. La primera i més rellevant es produeix al Japó, Kurosawa estrenà al 1963 Tengoku to Jigoku que es traduí com l’infern de l’odi i que es pot veure a Filmin i Movistar+. Un film descomunal que ens relata el segrest d’un infant i la posterior investigació policial. Està dividida per dues parts, la primera ens situa dintre de la casa de la família on podem sentir la tensió i sobretot l’asfíxia d’un ambient tancat, ja que el segrestador s’equivoca i se’n duu al fill del xofer enlloc del fill de l’empresari, qui era l’objectiu inicial. La segona part ens relata tota la investigació policial posterior, creant una contraposició clara entre les dues parts. És una obra magnífica que conté l’estil habitual del cinema noir associant-lo a idees ètiques i morals, on la classe social és un protagonista més i per primera vegada es posa en color un element en una pel·lícula en blanc i negre.

La segona seria The third man (1949) de Carol Reed que podeu trobar a Filmin, Amazon Prime i FlixOlé, una de les obres britàniques més importants del cinema que tenia com a actor Orson Welles. Es tracta d’un film en blanc i negre i d’estil expressionista, que es situa a la Viena del 1947 dividida per les forces aliades després de la guerra. Un novel·lista americà arriba a la ciutat, però coincideix amb l’enterrament d’un antic amic que li havia promès feina, que ha estat atropellat. Però, hi ha un detall que no li quadra: tothom situa a dos persones que van intentar ajudar a la víctima menys un testimoni que va veure un tercer home.

Per a acabar, Muerte de un ciclista (1955) Juan Antonio Bardem (a FlixOlé) es tracta d’una obra colossal de la cinematografia de l’Estat espanyol. Un professor universitari i la seva amant de l’alta burgesia atropellen a un ciclista de manera accidental, per tal de no ser descoberta la seva relació decideixen ocultar l’accident. Aquesta obra és una de les primeres obres que mira la guerra civil des d’un punt diferent al bàndol feixista. Tot i que en l’àmbit visual pugui haver envellit més, és sens dubte un film clau que va ser reconegut pel Festival de Cannes amb el premi de la critica internacional.

Per tot això, és necessari conèixer la història per a entendre l’actualitat i en el cinema no és diferent. Podem donar per cert algunes idees molt repetides, però això no implica que siguin vera. Cal comprovar allò que es diu. El cinema de Hollywood és una meravella i ha creat obres magnífiques, rellevants, innovadores i perdurables, però no te el monopoli. El mateix passa amb les formes de contar històries, que siguin antigues o noves, en blanc i negre o en color, o que siguin de la Xina o de Hollywood, no implica absolutament res. Per tant, obrir el ventall d’obres d’art i explorar films de qualsevol part de món, de qualsevol format i de qualsevol època ens ajudarà a comprendre millor aquest art i conèixer els seus límits. Tot això ens ajudarà a entendre la universalitat i l’especificitat dels problemes i dilemes que ha tengut, té i tendrà la humanitat.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.