És probable que el nom de Víctor Erice no us soni. Però, sense cap dubte, és l’autor més influent de la indústria cinematogràfica que ha sorgit a l’Estat espanyol des de Luis Buñuel. Una prova és la seva aparició a la llista de les millors pel·lícules de la història publicada fa unes setmanes. Una altra prova és que el mític Kubrick va incloure El espíritu de la colmena com una de les millors peces cinematogràfiques de la història, o, inclús, que part de la seva obra és compartida amb autors de referència com Abbas Kiarostami, guanyador de la Palma d’Or del festival de Cannes, amb Wim Wenders (també guanyador de la Palma d’Or) o Werner Herzog (que segons Truffaut va ser el director en actiu més important del món).

Erice, que té 82 anys i que duu més de trenta anys fora la indústria audiovisual, no ha aturat de realitzar obres d’art com les seves correspondències amb Kiarostami visualitzades a museus o les obres audiovisuals realitzades en formats com el migmetratge, el curtmetratge o directament una videoinstal·lació a un museu. Aquest autor és un acadèmic del cinema i ho demostra en les seves peces audiovisuals i en les seves paraules. Recoman llegir l’obituari que va publicar dedicat a Jean- Luc Godard, on es pot apreciar l’immens coneixement cultural, social i cinematogràfic que té.

El espíritu de la colmena (1973) és probablement la primera obra cinematogràfica antifranquista durant el propi franquisme (almenys més explícitament que, per exemple, una de les peces més impactant com El verdugo (1963)). El film ens conta la història d’una nina d’uns cinc anys que en el 1940 a un poble de Castella on hi viu, ve el cinema ambulant i aquesta nina veu Frankenstein (1931) de Whale i amb la història d’aquest film, la nina es troba per primera vegada davant la mort. Aquesta obra és totalment magnètica, és poesia audiovisual en els millors dels conceptes, ja que no es tracta d’una obra conceptual o intel·lectual, sinó d’una visió subjectiva basada en una consecució d’imatges que en el seu conjunt tenen una mirada especial i diferent.

Tot allò antifranquista està en el context i en tot allò que no es veu ni es diu. Un exemple són les cartes que hi escriu la mare de la nina a una persona que hi viu fora del país i en les que conta misèries que hi han viscut i en com ha canviat tot. En el 1973 encara hi havia censura. L’informe de la censura era partidari de no estrenar el film, però no varen llevar ni un sol pla, ja que hi pensaven que ningú veuria aquella pel·lícula tan avorrida. Estaven tan equivocats que aquest film va guanyar el primer premi del Festival de Sant Sebastià (que es podria considerar la primera pel·lícula espanyola en aconseguir-lo) i va triplicar en ingressos els doblers del pressupost que es varen gastar. Pràcticament es va fer una obra mestra instantàniament. Aquesta obra es pot trobar a HBOMax i FlixOlé. Si us interessa saber més d’aquest film es pot veure un petit documental a Youtube titulat Huellas de un espíritu (1998).

Deu anys més tard, Erice estrena El Sur (1983) al Festival de Cannes. Aquesta pel·lícula és una altra obra magna del cinema, no obstant mai la podrem arribar a veure tal i com estava dissenyada, ja que el productor Elías Querejeta, a mig rodatge, va decidir acabar el film amb els 93 minuts que coneixem actualment. Això provocà una forta discussió entre Erice i Querejeta, ja que per al primer la pel·lícula hagués guanyat molt amb aquest segona part mai filmada. La història del film es situa a ‘La Gaviota’ una possessió situada al nord de la península on hi viu una família, on la filla del matrimoni està convençuda que el seu pare amaga un secret. A mesura que va transcorrent el temps va descobrint algunes parts de la vida del seu pare que li sorprenen i li fan entendre millor la construcció de la seva personalitat, que és distant i poc familiar. No obstant, sense saber com hagués estat el film acabat, consider que es tracta d’una obra excel·lent visualment i narrativament. Aquesta pel·lícula es pot trobar a FlixOlé.

En el 1992, s’estrenà la que, encara avui dia, és la darrera pel·lícula de Erice El sol del membrillo (1992) també al Festival de Cannes i on guanyà el premi del jurat i el premi FRIPESCI. En aquest cas, es tracta d’una peça documental de 139 minuts on s’acompanya a Antonio López, un pintor hiperrealista, en el seu procés creatiu on cada tardor vol dibuixar el codonyer del seu jardí amb la llum de la tardor. El cineasta contempla aquest procés i l’espectador fa lo propi. Es tracta d’un film tan arriscat com reflexiu sobre l’art i, sobretot molt personal. L’autor arriba al seu màxim en aquesta pel·lícula en el seu estil, la construcció acurada d’un procés a partir de la contemplació activa del espectador, no som sols actors passius, sinó que l’obra està conscientment feta per al diàleg amb qui la veu. Aquesta obra documental no es troba a cap plataforma actualment.

Per tant, que Víctor Erice hagi acabat el rodatge d’una nova pel·lícula que s’estrenarà a l’any 2023, anomenada Cerrar los ojos, després de cinquanta anys d'El espíritu de la colmena i trenta anys de la seva darrera pel·lícula a l’any 92, és sense dubte la millor notícia sobre l’art cinematogràfic d’un autor únic i necessari.