Aquell mes d'abril, Jean Jacques Rousseau publicava les seves Rêveries d'un Promeneur solitaire, observacions plenes de lirisme que provenen d'un estat malenconiós i somniador, resultat això d'un esperit complex. Segons un comentarista, una mena de «música interior». Els seus somnis vora el llac de Bienne, enmig del qual es troba l'illa de Saint Pierre. Rousseau hi passà els mesos de setembre i octubre de 1765: «Quan el llac no em permetia la navigació, jo passava els capvespres recorrent l'illa, agafant plantes ací i enllà i prenia seient en els racons més alegres i solitaris per poder pensar al meu gust, ja fos contemplant les prades, ja fos contemplant els pujols, tot passant la vista per la superba i encisadora panoràmica del llac i les seves riberes, coronades per una banda per les properes muntanyes i per l'altra, per rients i fèrtils planes, dins les quals la meva mirada es perllongava fins a la serra blavosa ja més allunyada. Quan l'entrada de fosc era ja propera, ja baixava dels cims de l'illa i anava de bon grat a asseure'm a la vora del llac, sobre la sorra, dins algun amagatall on poder sentir, ulls clucs, el soroll de les ones i l'agitació de l'aigua, tot fixan-hi els meus sentits i rebutjant, des de la meva ànima, qualsevol altre moviment de la natura. Aleshores, el meu esperit entrava dins un somni delitós, i la nit en sorprenia sense adornar-me'n. El flux i el reflux d'aquesta aigua, el seu renou continuat, però emmortit per intervals, acaronava sense atur la meva orella i les meves parpelles, mentre el somni de moviments interns s'anava apagant, prou per a fer-me sentir amb plaer la meva existència, sense forçar pensaments. Tanmateix, de tant en tant, naixia una feble i curta reflexió sobre la inestabilitat de les coses d'aquest món, de la qual era imatge la superfície de les aigües; però ben aviat aquests impressions lleugeres es difuminaven dins la uniformitat del moviment continu que em gronxava i que, sense cap concurs actiu de la meva ànima, no deixava d'atreure'm, de tal manera que quan sonava l'hora i el senyal convengut, trobava difícil sortir d'allà sense fer un gran esforç. «Deia un altre comentarista que a força de despullar les lletres i fer-les víctimes d'una analítica precisió, la prosa francesa queia en el risc d'esdevenir sequera literària. Rousseau li va saber donar quelcom que s'havia anat perdent des de Bossuet: el buf vital i la calor dels sentiments. Les observacions i sentències inspiradores del somni i una vagarosa ànima que, ignorant les fórmules fetes de la revelació, ho contempla tot des d'una mena de misticisme agnòstic.