algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 22°
22°

L'escriptor de la mar (1927)

En els anys 20 del segle passat i dins el món dels llibres, destacava per la seva producció novel·lística l'editorial barcelonina de Bartomeu Bauzà. Aquest posava a l'abast del lector la «Col·lecció Ideal» amb traduccions de narrativa molt diversa: Daudet, Dunan, Gil de Hermoso, Jacuzio Ristori, Kipling, Larrubiera, Mariani, Noel, Pérez-Pascual, Prevost, Samblancat, Saponaro, Constantino Suarez, Vautel, Zapolska, Wells, Burtey, Corra, Dahl, Pitigrilli i fins i tot algú que s'havia fet molt popular publicant els seus llibres sota pseudònim «Un parisiense». Observareu que la gran majoria d'aquests autors han estat oblidats. No els trobareu a les enciclopèdies ni en els llibres de text. I un d'aquests homes de bella escriptura havia nom Maurice Larrouy. Publicà a l'Editorial Bauzà dos dels seus millors relats: El mariner rebel i Cops de mar. Perquè Larrouy s'inspirava sempre en temes navals i aconseguí fer-ne una narrativa d'alta qualitat. Per què, doncs, després de la Segona Guerra Mundial restaria com esborrat del mapa literari? Així és el món. La majoria dels nostres escriptors creuen

en una immortalitat que no existeix. Els faran sobreviure o els llançaran al cistell de l'oblit elements extraliteraris. Els crítics, els polítics, els ensenyants, els acadèmics i el mercat editorial hauran de decidir qui segueix la ruta i qui resta en el camí. De res hauran servit els esforços de tota una vida. Molts dels que ara gaudeixen de popularitat, fan de mandarins, no tenen problemes per a publicar, els trobam pertot arreu promocionant les seves obres, participant en taules rodones, fent conferències o anant rere els polítics que els avicien i protegeixen, un cop morts seran enterrats juntament amb la seva obra. I això és inevitable. Però feta aquesta reflexió, rellegim un tast de la literatura de Maurice Larrouy: «En tots els torpediners, arrenglerats els uns vora els altres, borda a borda, la popa vers el moll, el mateix treball, continuat i silenciós, donava un aire animat els petits navilis. Eren setze, tots iguals. Un ull profà no n'haguera pogut distingir un. El cas d'acer, gris obscur, les xemeneies orlades de negre, el pal curt envoltat d'obenques i dritzes i els nombrosos aparells amuntegats dins l'estretor del pont, els feien aparèixer igualment llargs, obstruits i voluminosos. Sense el número en xifres de llautó sobre l'escut del tub davanter hagués semblat impossible distingir un torpediner de l'altre. Però de prop o de lluny, amb llum plena o en temps nuvolat, cap mariner de l'esquadreta s'equivocava. Un ínfim detall, una planxa copejada o simples taques de pintura relluents o seques, ajudaven a distingir el 512 del 521...».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.