Espanya adquiria a França els carros de combat, això és, els tancs lleugers que havien d'ajudar les tropes colonials en la guerra del Rif. Es tractava del model Renault FT-17 que havia començat a construir-se durant la Primera Guerra Mundial, el 1917, després d'un acord entre el general Estienne i Louis Renault. Entraren en combat el 31 de maig de 1918 i hi provaren la seva eficàcia. El govern de Madrid, al cap de quatre anys, en comprava una dotzena. Tenien un pes de 6.700 quilos, 4,94 de llargària, 1,74 d'amplària i 2,14 d'altura. Disposava d'un motor de 39 CV i podia aconseguir una velocitat de 7,7 quilòmetres per hora. El seu radi d'acció era de 38 quilòmetres i anava armat amb un canó de 37 mm. El tripulaven dos homes. Un cronista del diari de Barcelona El Noticiero Universal explicava així l'arribada i primers resultats dels
carros de combat a Àfrica: «Acabats de desembarcar els tancs, nous, relluents, aconseguits a força de doblers inútils, es posaren de seguida en joc i de seguida varen caure en mans dels moros que els han despullat, duent-se les metralladores, apoderant-se de les municions i un cop convençuts, que per esser maquinària feixuga no la podien portar sencera, l'han destruïda tranquil·lament. Com ha pogut esser això? Quina explicació donen els tècnics? Els que ens volen fer veure que tot ho fan prou bé; els que diuen que no amaguen res i que nosaltres, els informadors, som uns pessimistes? S'ha donat una explicació. Els tres tancs capturats s'havien quedat sense gasolina i, naturalment, no podien avançar ni retrocedir al davant de l'atac dels moros. Ens hem d'empassar aquesta gran roda de molí? Però... qui manà posar gasolina en tan poca quantitat? Com no es va poder preveure que en qualsevol moment podria esdevenir el que es va esdevenir? Com negar que és una gran vergonya el que motiva aquest comentari? El més ignorant conductor de Melilla, sap que és impossible fer una volta a la ciutat sense dur un dipòsit de reserva de gasolina molt superior sempre al que es calcula necessari. És que encara no estam escalivats amb totes aquells imprevisions que ens dugueren passa a passa d'Annual a Melilla? Però el cas dels carros de combat és de la mateixa categoria negligent que l'abandonament d'Annuel i Igueriben. Ni s'han sabut preparar, ni s'han sabut dirigir, ni s'han sabut defensar. És la història de tota aquesta guerra condensada en les tres «I»:
Ignorància, Indolència, Irresolució. Per altra banda, si com afirmen altres defensors del succeït, la gasolina estava ben calculada per a tal operació... Per què s'avançà més del que estava manat? Qui no va voler creure els seus superiors per infinitèsima vegada en aquest conflicte?».
Així, l'esquelet de ferro de tres carros de combat restava en la
gran planura nord-africana. Com el decurs de la Segona Guerra Mundial i més a l'est, hi restarien també molts tancs Panzerkampfwagen-I B de l'Africa Korps de Rommel i els Ansaldo-Fiat 75/18 de les tropes italianes.
