Les dues darreres dècades del segle XIX marcaven un remarcable progrés de les instal·lacions i comunicacions ferroviàries. Potser un dels més famosos trens de llarga distància com l'Orient Exprés fomentava en el públic sedentari un renovat desig de viatjar més i més. Aquell Orient Express passava per onze països. França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Hongria, Itàlia, Sèrbia, Grècia, Bulgària, Romania, Turquia... És a dir, París-Istanbul, dit també l'exprés de Constantinoble. I és que viatjar en aquell tren es considerava ja una gran aventura. Aquest aire ho convertia en centre predilecte d'atenció dels novel·listes de misteri. El fet determinant de tot això és que França era una gran avançada en comunicions fèrries i va bastir grans estacions des de París a Montpeller, amb grans armadures que sostenien marquesines, moltes d'elles fetes en el famós obrador d'Eiffel. De vegades l'aventura en tren era molt més senzilla però sempre, per als ulls d'un infant, espectacular. Això és el que llegim en un relat de Lichtenberger, escriptor alsacià en llengua francesa: «Mon petit Trott».
«Entren a l'estació. Jane, la mainadera de Trott, parla amb un treballador ferroviari. De seguida, ell, remuga i mostra un cert mal humor. Finalment, alguna cosa li toca el cor. Seguint les seves indicacions, Trott i Jane travessen les sales d'espera i surten a l'altre costat, sobre l'andana, on seguit, seguit, s'arrengleren vagons i més vagons. El tren que esperen sembla retardar-se molt i quan passa un altre home, amb barret de la companyia, li demanen per l'arribada del tren de Toló. L'home mira el gran rellotge i assegura que serà a l'estació en cinc minuts. Cinc minuts no és un llarg temps, però quan l'ansietat és tan grossa no s'acaben mai. Trott va i ve, mira el rellotge amb desconfiança, fa preguntes a Jane...Un home amb barret blanc surt per una porta envidrada i fa sonar una campana. Altres homes amb brusa blava es posen en moviment i fan córrer, amb molt soroll, els seus vagonets portaequipatges. Ja arriba el tren ansiosament esperat. Molts renous metàl·lics sonen dins el cap de Trott i per veure-hi millor puja dempeus a un banc. Així posat, sembla tan alt com Jane. I mira amb tal atenció i intensitat que sembla que, fins i tot, els ulls li fan mal. I no veu res. Ja ha sonat l'hora. I de sobte, més enllà del bosc de pins es colombra una fumassa. És el fum de la locomotora. Jane ha de sostenir Trott, que es troba molt nerviós. Al voltant d'una via, sorgeix una gran locomotora, cruixint i bufant. Es torna més i més gran i engreixa amb un bramular intens. Heus-la aquí. Un soroll de tronada li passa pel davant...»

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL