En un viatge a Arizona, Zane Grey, metge dentista, descobria dues coses: que podia ser un bon escriptor i que el vell oest nord-americà, amb les seves històries, llegendes i tradicions, podia esser una font inspiradora de primer ordre. Nascut a Zanesville, Ohio, el 1872 i mort a Altadena, Califòrnia, el 1939, la seva obra ja havia estat molt coneguda a Espanya en temps de la Segona República, el mateix que a la resta de l'Europa d'aquella època. Zane Grey va estudiar medicina a la Universitat de Pennsilvània i de 1884 a 1904 va exercir la seva professió odontològica a Nova York. La «gran poma», la ciutat dels gratacels, li va donar una certa seguritat econòmica, però el seu cor havia restat en els grans boscos i les altes muntanyes. Així doncs, es despertà la seva vocació literària i el 1912, amb Els genets de la Prada Roja aconseguia el seu primer gran èxit. Aquesta popularitat crexia extraordinàriament el 1928 amb A l'oest del Pecos, Nevada i El cavall de ferro. La seva producció, que es composa d'uns seixanta títols, tots ells emmarcats en el gènere del «western» i que han donat lloc a la realització d'un centenar de versions cinematogràfiques. També la televisió i el còmic n'han tret productes. Però els mèrits principals de Grey radiquen, primer de tot, en la seva indiscutible autenticitat. Els seus diàlegs són vius i les seves descripcions, acurades i magnífiques. La vida dels homes de la frontera hi és fidelment retratada. Però més que tot això plegat, el que alguns han anomenat «postals vives», és a dir, la radiografia d'aquells majestuosos escenaris: «Dins un terreny moll com aquell, amb illots de matolls i herbei, sota les branques dels cedres i els pins, Brink hi distingia clarament la petjada de l'animal. Old Gray era àgil però naturalment tenia el seu pes i els vestigis eren tan clars per al caçador, home de vista aguda, com si hagués relliscat per un solatge humitejat per la neu. On no eren visibles els trets dels seus unglots hi acabava descobrint unes fulles d'herba esclafades, la fulla d'un arbre trencada, una branqueta rompuda, unes pedres remogudes o un gens natural desplaçament de fulles de pi sobre les verdes catifes que trobava sota els arbres. El caminal descendia adaptant-se a les irregularitats d'aquells costers i s'endinsava, després, en algunes espessors, cercant, amb mil revolts, imposats per la difícil topografia, progressivament, més i més accidentada, l'obscura ombra d'un profund congost, on la musical remor d'un corrent d'aigua es mesclava amb l'udolar d'un vent intens filtrat pels atapeïts fullams dels pins i els avets. El llop havia calmat allà la seva sed, deixant-hi dues grans potades sobre la sorra mullada de la vorera...»