Dins les creences fantàstiques del nostre poble hi ha els habitadors quasi invisibles o, per segons qui, invisibles del tot, del misteriós món dels pinars i els alzinars. Es tracta dels minúsculs éssers bosquetans que s'amaguen al nostre pas quan anam a passejar pel bosc. Els podem trobar sota un esclata-sang o qualsevol altra casta de fong. O entre les esparregueres, vorejant els marges o flanquejant síquies i xaragalls. Potser comparteixen la lloriguera dels conills i les llebres. Viuen, faves comptades, dins la nostra imaginació, i nasqueren de la fèrtil fantasia dels nostres avantpassats. Són els homenets de colzada, és a dir, els gnoms de la Mediterrània i els dimonis boiets, més entremaliats però amb una malícia blanca que els allunya de Satanàs. El gran Victor Hugo, que conegué de prop les contrades del Mare Nostrum i tingué notícia de Mallorca a través de George Sand, dedicava uns curiosos versos al màgic assumpte: «És nit/ Velada,/Profunda,/ Callada.../ No es senten/ Renous/ La calma/ Torbar;/No tenen accents/ Les ones/ Els vents./ Semblen dormits/ El camp/ i la mar».
«Encara lleuger,/ Feble, va,/ Com un brunzir/ Molt llunyà/ Per la plana/ Neix un soroll.../ No és accent/ Que alci el vent,/ Ni l'apropat/ Dur alenar/ Del litoral/ Es gemegar/ Sobrenatural,/ Semblant/ Ja al plorar/ Amb què clama,/ Ja l'udolar/ Amb què brama/ D'espant ferida/ L'ànima entristida/ Sense refugi/ Per tal no fugi/ al càstig etern/ I ràpida segueix,/ Cruel persegueix/ Roja flama/ De l'infern».
El tema, purament fantàstic, fa referència a una desfilada de boiets que passa de nit per una petita vila, i la gent, emporuguida pels sorolls, té por de ser víctima de la multitud de nans maleïts que copegen portes i finestres...
«A cada instant/ La bauxa creix.../ Ara sembla,/ No ja distant/ Doncs és embull/ I també trull/ De cridòries/ De riallades/ I cabòries/ Endimoniades;/ I no molt llunyet/ Potser ben prop/ Un homenet/ D'un cop avança/ Sens descansar;/ Sobre un peu dança/ I venga ballar...».
En parla també l'Arxiduc: «Ses Coves d'ets Armaris eren ses
cases des dimonis boiets de Son Martí. I aquests dimonis boiets
eren el reverend diable. Que en feien de males passades! Aixuixí
eren aquí, aixuixí allà deçà; no los porien prendre formetat. Don
Gabriel, que era es senyor de Son Martí, un dia se passetjava a
cavall i a lo millor un dimoni boiet en forma de cabrit pega un bot
i se posa a qualcar a ses anques. Es senyor que anava distret no
se'n va tèmer, però a's cap d'un instant troba un altre cabrit que
s'atura an es costat des cavall i diu: â"A on vas
cagàs?
â"Portar-me faç-respon es cabrit que qualcava a ses anques.
â"I amb qui? â"diu es d'en terra.
â"Amb don Gabriel Martí.
Es senyor quan sent aquesta veu se gira a darrera, se troba es
cabrit i li diu: â"Fuig d'aquí; no vull cabrits que qualquen amb
mi. I es cabrits se tornaren dimonis boiets i fugiren de
quatres».
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
