Joaquín Seró Sabaté publica El niño republicano, un llibre de lectures escolar que té un cert èxit a tots els centres educatius públics. Entre aquestes pàgines, l'autor, es fa ressò del que aquell nou règim significava en la vida dels infants i per això en un dels seus capítols diu: «Durant anys i anys, durant segles i segles, s'ha mantingut l'error que la dona no podia mostrar activitats en el camp de la vida política dels pobles. La tenien per un ésser inferior a l'home, quan en realitat no només és ben manifesta la seva igualdat en dots mentals, sinó, fins i tot, la seva superioritat en no pocs casos. Les dones han contribuït en despertar i a l'emancipació dels pobles, han posat la seva fe i el seu esperit en l'obra revolucionària de la manumissió de les societats oprimides; han donat moltíssims noms a les llargues llistes del martirologi polític; han donat proves d'intel·ligència, de major astúcia que l'home, de viva i lluent imaginació, d'un valor esforçat i per això la República que no vanament té la privativa de veure's representada en la Iconografia per la severa Themis, deessa de la Justícia, proclama amb els seus contundents i expressius textos constitucionals, que la dona és al davant de la Llei i al davant del Dret igual en tot a l'home. Espanya és una de les primeres nacions del món que ha duit dones al Parlament en qualitat de Diputats de la Nació. La dona que per la seva capacitat i pels seus propis mèrits ha sabut elevar-se als cims del For on parla la Llei, que ha escalat les altures mèdiques per exercir el sant apostolat de la Medicina, que ha entrat en els camps de l'administració civil per donar mostres de capacitat en la vida dels negocis públics; la dona que sense perdre les belleses i fragilitats de la seva condició femenina, ha sabut posar-se al nivell de l'home en l'exercici de tots els esports i ha emulat les glòries de l'atreviment i de la ciència en la navigació aèria i en totes quantes manifestacions s'ha de patentitzar valor, serenitat, resistència física i tenacitat, bé mereix que li sigui retuda justícia».
Sembla que així començava a ésser la cosa dins aquell règim. La dona professional. La dona sindical. La dona treballadora. La Guerra Civil posà en joc la dona miliciana, la dona soldat, però també la dirigent política, l'infermera... Tot plegat hauria de patir, tanmateix, un retrocés en els quaranta anys posteriors, quan la Dictadura la va sotmetre al cap de família o al marit i es trobà amb tota mena de limitacions. A segons quins menjadors es feia, fins i tot, plat d'home i plat de dona.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
