Parlàvem ahir de les guerres carlistes, que amb tan acurat detall ens va saber narrar Modesto Lafuente. El capítol de l'Ortegada, que fa especial referència a les Balears, bé mereix esser transcrit aquí. El general Ortega guardava, doncs, absolut silenci sobre la seva pertanença al partit carlí. El seu secret trigaria molt a esser descobert. «Només així s'explica que, encara que O'Donnell no el volgué dur a la guerra d'Àfrica, ni donar-li el comandament de capitanies generals d'importància, li conferís el de Balears. Durant el viatge de la reina a Astúries i Galícia el 1858 s'havia pensat en efectuar un moviment per destronar-la, i així fou tractada la cosa en una reunió a casa d'Ortega; però no es va realitzar aquella proposta perquè els caps de Castella la Vella mostraren mancar de mitjans per tal d'obtenir un resultat favorable. Seguiren els treballs de conspiració, es reuniren per a ella grans recursos, havent-hi algun gran d'Espanya que donava ell tot sol molt més per aquell objectiu que tota la grandesa reunida per a la guerra d'Àfrica. Es disposà la materialització del projecte el 19 de març d'aquell any. Com a programa signà Carles Lluís el 16 un manifest en el qual declarava que volia per a Espanya un govern representatiu, en el qual els diputats, amb comandament imperatiu, anassin a les Corts a representar els interessos dels electors i no els seus; la divisió de les províncies, cercant-ne una divisió territorial per zones; la descentralització administrativa més completa, donant a les diputacions provincials absolutes facultats en tot el referent a muntanyes, aigües i vies de comunicació; constituir els ajuntaments en propietaris; substituir els jutges de primera instància amb tribunals de tres magistrats, i reduir el nombre d'audiències; reconeixement del deute públic; realitzar totes les economies possibles fins a anivellar els pressuposts; vigilar la instrucció pública com a base de la civilització i del benestar dels pobles, fiscalitzant-la els pares de família; i reformar l'exèrcit i la carrera militar. I acabava dient: a ningú consider enemic meu, a ningú vull rebutjar, a tots faig aquesta crida i tots els espanyols honrats i de bona fe caben sota la bandera del vostre rei legítim.» Després de retardar vuit dies el moviment, cosa que desconcertà totes les iniciatives per no haver donat avís a la comissaria règia suprema, s'embarcà, finalment, en el port de Marsella Don Carles, amb el seu germà Don Fernando, Elío i Quintanilla. Una gran tempesta els obligà a arribar a Cette; s'hi aturaren fins a vèncer les dificultats que podien comprometre els viatgers, que anaven d'incògnit; salpà novament el vaixell a condició de no arribar a cap altre port espanyol que no fos Palma; se'ls va unir aquí Ortega amb la petita esquadra que tenia reunida de cinc vapors i dues naus a vela, i embarcades les tropes a Maó i Palma, prengué rumb l'expedició el primer d'abril cap a Sant Carles de la Ràpita. Tot havia marxat feliçment per als expedicionaris que penetraren fins a Amposta; però no havia comptat Ortega amb l'adhesió de les forces que va treure de les Balears; desconfiaren de l'objectiu al qual els portaven, es considerà Ortega perdut i el fracàs fou complet. En ser presoner i saber que no havia esclatat a Madrid cap rebel·lió, ni abdicat la reina, exclamà: M'han venut! Conduït a Tortosa, i jutjat i sentenciat il·legalment, patí la mort amb bravesa i resignació cristiana.»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
