algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 24°
33°

L'hidroavió de Pemán (1938)

En plena Guerra Civil, la base d'hidros de Pollença esdevé un punt estratègic de primer ordre. Des de la badia sortiran diàriament aparells de bombardejament sobre els ports republicans de Catalunya i el País Valencià. El que és aleshores ja famós poeta José María Pemán (Cadis, 1898-id.1981) s'ha mostrat des del primer moment favorable al bàndol franquista. Conreador del drama en vers en els anys 30, El divino impaciente, Cuando las cortes de Cádiz, ofereix també una producció considerable en poesia, novel·la i teatre. Serà membre de la Real Academia el 1936 i destacarà com a articulista i autor de cròniques al llarg de la seva existència. I és l'any 1938 i en aquest gènere, l'articulisme, que parlarà de Mallorca: «Vaig arribar a Mallorca amb senyals favorables i de bon fat. Quan l'Ala Littoria "aquest avió roig i blanc: de línies clàssiques i moderades, com fet per a volar sobre la Mediterrània" em deixà a la conquilla blava de Pollença, sortiren contents i gojosos a donar-me la benvinguda en el moll, dos poetes, dos mestres en gai saber: Llorenç Riber i Pep Tous: tres violes d'or cada un. El meu primer minut sobre terra mallorquina fou amb cada una de les meves mans en les d'ells. Un em saludava en nom de Virgili, l'altre en nom de Ramon Llull. El vents de l'Odissea i l'Evangeli farien el meu front. En entrar a Mallorca els fats m'eren propicis. I ni per un moment es va desmentir el bon auguri. Tot plegat va ser lluminosa embriaguesa de poesia en el temps que vaig estar a Mallorca... A més, a Mallorca, el temps no existeix. Mallorca és l'illa quieta, idèntica a si mateixa. Fa segles que Mallorca no aixeca la fulla del seu calendari, immobilitzat un mes d'abril. Les estalacmites i les estalactites de les seves coves es prenen segles per a recórrer els breus centímetres que manquen per a la seva trobada. Els porters dels seus vells palaus es prenen també, si no segles, un temps solemne i cerimonial per obrir les seves portes aristocràtiques. El signe millor d'aquesta pau delitosa és aquesta obra mestra de la seva folklòrica: l'ensaïmada, enrotllada sobre si mateixa en cercles sense fi com l'eternitat; blana, suau, dolça, solemne, que és necessari tallar a la taula amb un rínxol lent i notarial de repartidor d'herències. Per a més assegurar-me de la seva quieta intemporalitat, vaig sorprendre Mallorca nua, nua en la mar, com Venus. Els seus arbres, els seus infinits arbres, arribaven fins a la platja, agitant en salutació els seus brancatges nets i fins. Eren retxa i no color; dibuix i no aquarel·la, per a major i més exacte classicisme. Llavors sí, diuen que tota l'illa el mes de febrer es vesteix de blanc i rosa, en el florir dels ametlers. Però a mi se'm va voler mostrar nua, per tal que la seva presència tingués més estatuària eternitat... Com que aquell dia no sortí l'Ala Littoria em vaig haver d'embarcar en un aparell militar al qual els paisans mallorquins anomenen La Bruixa, perquè vola de nit. La Mediterrània estava de mal humor, com una criatura. Ens sacsejà durant hores entre niguls i pluges. La nit es tancà sense terra a la vista. Una hora després colombrava els llums de Melilla. I prenia aigua en la Mar Chica sobre una lluna blanca ajaguda sota els flotadors de l'hidro, potser demanant-li perdó per les males maneres de la mar. Encara ara pens que, potser, no fos tan agre, com vaig creure, aquest vol de retorn. Però a mi m'havia de semblar per força dolent i cruel el viatge que em feia fora de Mallorca».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.