Publica Vicente Vlasco Ibáñez la seva novel·la Entre naranjos, on descriu amb tot detall i bella evocació l'horta del tarongerar de la Ribera, entre Alzira i Carcaixent. Una novel·la que «mallorquineja» malgrat la distància. No oblidem que encara avui, a Alzira, hi ha un carrer dedicat al comerciant Arbona, natural de Sóller, i que en aquells municipis són també molts els descendents de sollerics que allà s'establiren per dedicar-se al negoci de l'exportació de tals fruits a França, Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Però no és aquesta l'única coincidència.
N'hi ha una altra i es refereix a la Mare de Déu de Lluc. I és que la «moreneta» és també la patrona d'Alzira i allà, sobre una muntanyeta, hi té el seu santuari. Per això Blasco fa dir a un dels seus personatges, un ermità que habita el petit monestir: «Entri vostè, senyoreta, i li mostraré la Mare de Déu, sap vostè? la Mare de Déu de Lluc, la legítima, la que va venir ella sola des de Mallorca fins aquí. Allà, a Palma, es creuen tenir la veritable imatge. Però... Què en saben ells? Els fa ràbia la idea que Nostra Senyora prefereix Alzira i aquí la tenim, provant que és la veritable amb els portentosos miracles que realitza...»
I afegeix el narrador: «Obria la porta de la petita església, fresca i ombriva com un celler, mostrant en el fons, aficada en un altar barroc d'or apagat, la petita imatge amb el mantell buit i la cara negra. El bon home recitava apressadament, com aquell que s'ho sap de memòria, la història de la imatge. Era la Mare de Déu de Lluc, la patrona de Mallorca. Un ermità vingué fugint d'allà no es sap per què: tal volta per algun atac de sarraïns d'aquella època de guerra i destrucció, i per salvar la Verge de profanacions, la dugué a Alzira, edificant aleshores aquell santuari. Arribaren després els de Mallorca per restituir-la a la seva illa; però com la celestial senyora havia agafat gran estimació a Alzira i als seus habitants, retornà volant sobre la mar sense mullar-se els peus; i els balears, per tal d'amagar aquesta feta, tallaren una imatge igual. Tot això era cert, i com a prova, allà estava el primer ermità soterrat al peu de l'altar, i allà la Verge, amb la seva careta negra a conseqüència del sol i de la humitat de la mar, que l'ennegriren en el seu miraculós viatge. La senyora escoltava el bon home amb un lleuger somrís; la seva donzella parava l'orella amb por de perdre alguna paraula de la llengua local, entesa a mitges, i els seus grans ulls de pagesa crèdula anaven de la imatge al narrador, expressant la seva admiració per tan singular miracle.»
MIQUEL FERRA I MARTORELL
