muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

La ciutat industrial (1901)

Tony Garnier (1869-1948), a qui anomenaren els seus seguidors, el «Jaurés de l'urbanisme» per la seva adscripció a l'ideari socialista, projecta en aquestes dates una ciutat per a trenta-cinc mil habitants dotada d'un barri residencial, un centre urbà, una zona industrial, una estació ferroviària i els edicicis públics. Això sí. Hi eren excloses les comissaries de policia, les presons i les esglésies. Així mateix proposà que fos emprat a les construccions el formigó armat com a material principal. Així ho duria a terme, temps després, Perret. En resum, el que Garnier volia unificar en el seu projecte urbanístic eren la gran indústria, el formigó armat i la societat socialista. La gran indústria per tenir feina tota la societat proletària, el formigó armat per tal que els nous edificis poguessin resistir al llarg de generacions i passar de pares a fills, i la societat socialista com a fonament ideològic. La «ciutat industrial» veurà la llum de la impremta el 1917 i no serà acceptada pels estaments socials fins el 1925. Tony Garnier va saber veure com a cosa necessària la separació de pietons i vehicles mitjançant carrers d'activitats diferenciades, generalitzant l'ús del formigó en brut, del sostre terrassa, de les zones industrials i comercials, de finestres en línia contínua i elements de divisió. Organitzà, alhora, el teixit urbà en funció dels grups escolars. La questió era separar radicalment les diferents funcions ciutadanes: hàbitat, treball, esplai, tràfec.

Un cinturó verd separava la zona industrial dels altres districtes i un comentarista, amb gran encert, afirmava que «Tony Garnier s'avança en un quart de segle al que després s'anomenarà l'estil internacional i en quaranta anys als principis urbanístics declarats en la Carta d'Atenes». Tampoc no manca qui el vegi com un precedent dels complexes actuals més racionalistes i de les ciutats radiants de Le Corbusier. Els dibuixos de Garnier ens mostren diferents paisatges urbans, racons quasi idíl·lics però alhora molt pràctics. La jardineria i l'arbrat ornamental hi juguen un paper de gran rellevància, el mateix que l'aigua, no només de manera funcional sinó també lúdica i decorativa: fonts públiques, brolladors, safarejos. La vegetació completa els edificis de residència amb pèrgoles carregades de plantes enfiladisses. Escales, portes, finestres, caps de cantó, s'ornen amb florides jardineres de formigó. En realitat, tot un escenari relaxador i festiu per tal que l'obrer oblidi durant les hores de descans la jornada de feina i se senti a mig camí entre la naturalesa i l'espai domiciliari. En resum, la ciutat industrial de Garnier no manca de segell romàntic, alliberador, però al mateix temps, higiènic, saludable i ordenat, sobretot ordenat.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.