Una de les qualitats de Sir Winston Leonard Spenser Churchill, el gran polític britànic (1874-1965), era la de saber redactar amb bon llenguatge i apassionat sentiment. Per això són interessants les seves memòries. I en aquella Anglaterra victoriana i imperialista no haguera pogut deixar de banda l'aventura indostànica. El gran territori hindú era, en paraules que segons explica li xocaven, els mil escenaris de l'acció èpica. Ell tenia vint-i-dos anys quan marxà a la Península de faula. I ho contava així: «La guerra, a la frontera índia, és una aventura que no té igual. Ni el paisatge ni els homes tenen equivalent en qualsevol altre regió del planeta. Els pujols de les valls s'alcen abruptament fins a mil cinc-cents o mil vuit-cents metres pels dos costats. Els destacaments serpentegen per un laberint de gegantins congosts, al llarg dels quals els torrents alimentats per les neus blanquegen d'escuma sota un cel de bronze. En aquest escenari, salvatge i relluent, habita una raça les qualitats de la qual harmonitzen amb el mite dins el qual viuen. Exceptuant l'època de la collita, quan l'instint de conservació imposa una treva temporal, les tribus de Pathan es troben sempre aficades dins lluites locals o en guerra de major o menor grau. Cada pathan és un guerrer; cada família alimenta les seves pròpies revenges i cada clan sosté les seves bregues. Això fa la vida dels pathans molt animada, i les seves valls, fecundades per un sol constant i aigua en abunància, són tan fèrtils que a canvi de molt poc esforç proporcionen el modest sosteniment que necessita una població disseminada i escassa...» Però la colònia índia era la gran joia de la Corona. Winston ens explica, fins i tot, quines lletres tenien les cançons dels soldats anglesos en aquells paratges: «Demana Anglaterra: / quan se'ns apropi la guerra,/ què faran/ el fills de l'Indostan? / Actuaran o moriran?»

I llavors aquella altra que deia: «Gran Mare Blanca de més enllà de la mar,/ Senyora de l'Imperi puguis sempre ser./ Sempre lliure i gloriosa puguis regnar/ en la gran pàtria blanca que ens va veure néixer. «Els soldats colonials vinguts a l'Índia des de la metròpoli eren al·lots molt joves, de vegades quasi adolescents, i tot els semblava nou, exòtic, interessant. Només la mort d'algun company de confiança, mort violenta, els obria els ulls. «En aquell món feliç van irrompre en el segle XIX dues novetats: el rifle de retrocàrrega i el Govern de Sa Majestat Britànica. La primera novetat representà una benedicció i un regal dels déus;la segona una molèstia i una intromissió constant...»