En començar a escriure la Divina Comèdia, Dante Alighieri no dubtarà en classificar, segons la seva conducta, tots els personatges de la història universal dels quals té coneixement, i de forma especial, aquells que pertanyen a la història italiana, coneguts dins un àmbit més limitat. Així, posa la seva mirada, per exemple, en un arquebisbe de Pisa, un magnat que s'aprofità del seu càrrec eclesiàstic per fer fortuna, Roger d'Ubaldini. Aquest prelat va fer la guerra al comte Ugolino della Gherardesca, aleshores cap d'aquella República. La lluita fou llarga i aferrissada entre els partidaris de l'un i l'altre bàndol. Però va vèncer l'arquebisbe i el comte fou capturat, juntament amb dos dels seus fills, Gaddo i Uguccione, i dos néts, Nino i Anselmuccio. Després d'haver-los tancat a la torre forta de Gualandi, l'arquebisbe, dominat per l'odi, i ja passats alguns mesos, llançà les claus d'aquella espantosa presó a les aigües del riu Arno, i prohibí, en tot el territori, sota pena de mort, que algú prestàs auxili als presoners, víctimes de la seva venjança. Els captius anaren morint de fam sense que ningú pogués conèixer els seus patiments i les seves angoixes. Però les imaginà Dante i així suposà que l'arquebisbe, tot i ser un príncep de l'Església, havia d'estar cremant-se dins l'infern. A un dels episodis del gran relat dantesc, el gran poeta, fa parlar aquells dissortats:

«Em despertaren llargues queixes de dolor; també somniant en tan ferestes hores. Pa demanaven els meus fills innocents. Cruel ets si llàgrimes retardes al dolor ferotge que aquest m'anunciava. De què ploraves abans si ara no plores? Estaven desperts i l'hora de donar-nos aliment havia passat. I pel seu somni, cada qual dubtava, quan als meus peus, l'entrada, clavar sentia, del torrelló cruel. Vaig mirar aterrit els rostre pàl·lid dels meus fills. Però no vaig plorar: vaig restar petrificat.

Ells sí que ploraven; i el petit Anselm em demanà: Què tens pare estimat? Ni plany ni resposta vaig donar a tal crit. Així, el dia i la nit varen transcórrer fins que un nou sol va lluir, maleït. Quan la llum anà trencant les ombres i de la fam els signes inhumans vaig veure en els seus tendres rostres, em vaig mossegar les dues mans, senyal de l'estat famèlic que em turmentava... Emmudits passàrem aquest i l'altre dia. Ai! Per què dura terra no t'obrires? Gado, quiet, als meus peus, va caure dient: Pare! Per què no m'ajudes en la meva angúnia? Llavors morí, i com m'estàs veient, del cinquè al sisè dia, un per un, caigueren els altres tres...».

Aquesta història em recorda un altre trist esdeveniment que va tenir lloc a Palma fa alguns anys. Un home fou assaltat per un lladre a casa seva. Aquest, el fermà de mans i peus, li tapà la boca i l'embolicà dins una catifa. Després de robar tot el que li vengué de gust, sortí del pis i tancà la porta. Passaren els dies i quan els veïnats començaren a sentir olor de cadàver, l'habitatge fou obert. El lladre declarà que no havia estat la seva intenció matar ningú, que allò era un accident, coses del seu ofici... Passaren alguns anys, no molts, a la presó, i llavors sortí al carrer, qualsevol pensaria que amb la consciència ben tranquila. Ironies!