Les excavacions realitzades a Itàlica (Santiponce, Sevilla) per Francisco de Bruna treien a la llum nombroses peces romanes de gran interès, una de les quals oferia, dibuix sobre vas, les imatges d'uns músics i uns dansadors. No n'és l'única mostra entorn de tan interessant tema.
L'arqueologia ens ha deixat el testimoni de com era la música i la dansa en el món clàssic. Pel que fa als instruments musicals, aquests es dividien en dos grups, uns amb les cordes muntades a l'aire com era la «lyra» i els altres proveïts d'una caixa de ressonància, casos de la «cithara» o la «pandura», entre d'altres. Les cordes dels primers eren de desiguals dimensions. Llavors hi havia els instruments de vent, essent-ne l'orgue hidràulic el de major tamany (hydraulus), no massa conegut i que funcionava amb aigua. El veim representat amb una tarima, una mena de seient flanquejat per sengles tambors, un teclat i una escala de disset tubs. Però els instruments de vent més usuals eren la «tibia» o flauta, el «cornu» o trompa en forma de mig cercle, la "bucina", la «tuba» o corneta molt prima i allargada, el curiós «scabellum» que es componia d'una plantilla de fusta o una llengüeta que el flautista feia sonar amb el peu per a portar el compàs, el «lituus» o clarí, semblant al corn de caça, i, han de figurar dins el mateix enllistat altres instruments més rústics, com és el cas de la «syrinx» que és la canya siringa o flauta de Pan, estretament relacionada amb els personatges mitològics, i més concretament amb Siringa, nimfa de l'Arcàdia, que fou metamorfosejada en canya. També, dins aquest grup al servei de la música, diríem, «camperola», hem d'anomenar la fístula, flauta molt semblant a l'anterior. Nota a part, el «trigonum», que tenia forma de triangle i dotat de nou cordes escalonades. I ens resten encara els instruments de percussió com el «tympanum», mena de tamboret o pandero, i el «cymbalum», semblant als platerets, és a dir, dues petites peces acampanades que es fan xocar l'una contra l'altra. La «cròtala», mena de castanyola, i el «sistrum», consistent en un marc de metall proveït d'un mànec i de varetes travesseres que es fa sonar agitant-lo amb una mà, completarien aquest inventari. I la música, sempre seguint les representacions gràfiques que apareixen en les restes arqueològiques, principalment la ceràmica, acompanyaria les funcions de saltimbanquis, s'integraria als cors teatrals i formaria part de les cerimònies religioses i funeràries. Sense música no haguessin actuat els còmics o «ioculatores» amb els seus equilibris, bots i cabrioles. Ni els funambulistes (funambulus) que sobre la corda eren capaços d'omplir un tassó amb l'aigua d'una ampolla situada a tota la distància de l'arc dels seus braços. També veim com en una «pompa Isiaca» les quatre sacerdotesses que encapçalen el seguici posten atributs de la deessa Isis i un d'ells és un instrument musical. Una altra escena que ens mostra els detalls d'una cerimònia fúnebre, relleus a un mausoleu que anomenaven «monumenta», ens permet observar un músic que toca la flauta de Pan entre les planyideres. Llavors, entre les representacions divines, tan nombroses, veim, per exemple, Arió, el líric grec que fou salvat per un dofí i que apareix amb una lira entre les seves mans.
I el ball? Al meu veure i sempre seguint els vestigis dels relleus escultòrics o dels dibuixos ceràmics, seria a «grosso modo» de dues classes pel que fa a la coreografia: una molt oriental, a la manera de les dansadores que tradicionalment han vengut interpretant el ball dels set vels, i una altra, més mediterrània, semblant al «ball rodó» medieval, dansadors en cercle agafats de la mà.
