És evident que l'arqueologia és una ciència d'extraordinària utilitat. Mitjançant aquestes investigacions s'han anat confirmant molts fets històrics que semblaven llegenda i per una altra, pel contrari, s'han pogut desmitificar punts del passat que no restaven gens clars. És també una evidència que per a tractar de la biografia de Crist no es pot fer amb els ulls d'Occident sinó que és necessari transllador-nos a la vida jueva d'altre temps i a les terres orientals on es visqueren els episodis bíblics. Això ho estudià el doctor Eduardo Martínez, que fou bisbe de Zamora, en el seu llibre Estudios exegéticos sobre los evangelios dominicales i festivos i on, entre altres molts temes d'interès, ens explica com eren els enterraments entre els jueus:

«En morir, el parent familiarment més proper tancava els ulls i donava la darrera besada al difunt. De seguida preparaven el cadàver per a sepultar-lo: ben rentat, li posaven ungüents aromàtics, especialment una mena de mirra i àloe, i l'embolicaven amb llargues trinxes de llenç les cames i els braços, les mans i els peus separadament, mentre un sudari subjecte sota la barba cobria el cap i deixava al descobert el rostre. En temps del Senyor, el sepeli solia verificar-se el dia següent, ja fos inhumant-los, ja fos dins sepulcres excavats en la pedra. Efectivament, col·locats sobre un jaç descobert, eren portats pels seus familiars i amics, i amb freqüència, acompanyats de les dones que es lamentaven i ploraven contractades per a tal funció, que anaven davant i darrere del mort, llançant amb gran crits les seves fórmules de lamentació, de vegades amb una mena d'entonació musical, inspirades en les del profeta Jeremies i completades amb endurides imprecacions al dia dissortat de la defunció. No hi mancaven tampoc músics, que amb els seus instruments tocaven tonades lúgubres i cançons tristes. Seguien el fèretre els familiars, oferint sensibles mostres de sentiment i dolor. Era costum general guardar set dies de dol, durant els quals el difunt era plorat amb aquells extremats senyals de pena que acostumen a mostrar els orientals: s'esqueixaven els vestits, es tiraven polsim o cendra sobre el cap o la llançaven a l'aire i es copejaven la pitera. Quan es tractava d'un personatge important era perllongat el dol fins a trenta dies o més, dins una mena de pena nacional. Finalment, celebraven a entrada de fosc una convidada fúnebre, amb el qual acte s'acabaven les exèquies».

L'Església, a la missa dels morts, es fa ressò de totes aquestes angoixes que pateix l'ésser humà a la vista de la mort i fa el següent ofertori: «Senyor Jesucrist, Rei de la Glòria, allibera les ànimes de tots els fidels difunts de les penes de l'infern i del llac profund. Allibera-les de la boca del lleó. Que no les pugui engolir l'abisme, ni caiguin dins les tenebres, sinó que el príncep Sant Miquel les dugui a la llum santa».

I és que la mort i la fosca semblen anar agafades de la maneta.