El governador de les Illes, José Fernández del Cueto, i la Junta de Beneficència de Balears, acordaven nomenar el prevere mossèn Sebastià Gili, fundador de la congregació de les Agustines Germanes de l'Empar, director dels establiments provincials de Beneficència. D'aquesta manera, aquell agosarat altruista i gran administrador dels cabals públics destinats a l'atenció dels més febles, es feia càrrec dels vells abandonats, els malalts sense recursos, els nins orfes o rebutjats per la seva mare, els bojos sense remei i els pobres de solemnitat. Inclusa, hospital, manicomi, asil.
Un ampli ventall que aquell home, gràcies a una intel·ligent estratègia de bona distribució econòmica i comptant sempre amb la total i desinteressada feina de les seves monges. El principal objectiu del governador amb aquell nomenament era el de tenir la persona més adient per reformar des del punt tècnic i social les instal·lacions hospitalàries de Ciutat. L'Hospital Provincial de Palma es trobava, efectivament, immers en la corrupció, ja que a una gestió administrativa caòtica s'hi unien tota mena d'abusos que atemptaven contra la justícia i els bons costums. Eren moltes les persones internes o externes que s'aprofitaven amb excés de la confiança rebuda. El camí no era, doncs, fàcil, per a mossèn Gili.
Ben al contrari, una font de disguts i males cares. Ell mateix escrivia en una interessant memòria: «Fou precís un acte extraordinari d'abnegació per resignar-me a arrossegar les feines i desplaers de tan espinosa empresa; recordant, però, que fins i tot el sacrifici de la vida hem de saber acceptar gustosos, quan es tracta de fer un bé a la humanitat, servei al qual estic consagrat des de fa divuit anys, vaig prendre de bon grat aital encàrrec».
En aquella reorganització de plantilla, locals, mitjans tècnics i econòmics, normativa de convivència etc. etc. haguessin pogut pagar, en algun cas, innocents per culpables. Temorenc i assabentat d'aquestes possibilitats, el pare Gili analitza acuradament cada cas, elimina despeses inútils i injustes, acomiada elements corruptes de total evidència i mostra comprensió i agraïment vers tots aquells que havien omplert amb eficàcia la seva missió: metges, infermers, funcionaris, auxiliars... No manca d'una certa tendresa el punt de la memòria on diu: «Dels servents cessants a conseqüència d'aquesta i altres mesures, hem continuat la manutenció a un porter octogenari ja inútil, i al cuiner, creditor sens dubte de major premi perquè a més de la seva vellesa i habituals indisposicions reunia la circumstància de tenir prestats llargs serveis a l'establiment...».
N'hi ha prou de dir que quan mossèn Gili entrà a l'hospital per fer-se'n càrrec, en els llits no hi havia matalassos ni vànoves de cap mena. Aconseguí, de seguida, donatius de l'esposa del governador, la marquesa de Villalba i el bisbe.
Completà la suma amb la venda d'entrades d'una funció de teatre, la venda d'uns xots i alguna llimosna més. Amb tot això cobrí quasi vint mil reals que li varen permetre de comprar cent cinc matalassos nous i les vànoves corresponents. Santa Teresa deia que Déu va també per dins la cuina, entre les olles i les cassoles. Mossèn Gili haguera pogut dir que Déu acudeix també a la caixa dels estalvis.
