Nascut a Corint, aquest home, tot i que era savi, per haver usurpat el Poder, esdevení un odiat tirà. Els historiadors li atribueixen tota mena de crims i malifetes. Sospitava que la seva esposa li era infidel i només amb aquesta sospita ja en tingué prou per a fer-la matar. Opinava que la millor manera de governar sembla un camp d'espigues, on totes han d'esser de la mateixa llargada. Si alguna d'aquestes espigues creix un dit més, l'han de tallar tot d'una. Morí el 585 i, curiosament, demostrà, al llarg de la seva vida despòtica, esser alhora un amic de les arts i les lletres. Envoltat de filòsofs i poetes de segona, que li feien la pilota, escriví tot un seguit de màximes sobre el que mai no va fer i que, hipòcritament, aconsellava fer als altres.
Així explicava que els béns d'aquest món duren poc i només la virtut és eterna, que s'ha d'esser modest en la prosperitat i prudent en l'adversitat, que s'ha de fer de bon grat el que és necessari fer. Predicava, doncs, moderació al que havia pecat per fer just el contrari. Hem de pensar que Periandre, que exercí la seva tirania sobre un poble totalment sotmès, va saber moure els seus exèrcits, conquerí Corcira (actual Corfú) i Epidaure. Considerat un dels Set Savis de Grècia, ens fa pensar que de la mateixa manera que usurpà el poder polític, pogué usurpar igualment els mèrits intel·lectuals. Envoltat d'altres savis, tot el que havia de fer era plagiar. L'escriptora del segle XIX Fernán Caballero, pseudònim de Cecilia Böhl de Faber, escriví un volum dedicat als infants sobre el tema dels déus, els herois i els savis de l'antiga Grècia i malgrat haver dit que Periandre era autor de la seva filosofia no veia gens clar aquesta mena de doble personalitat conductiva. Ha d'estar Periandre entre els altres sis honorables pensadors? Diu, ella: «Començaré, amiguets meus, per parlar-vos d'aquells que meresqueren l'honorífica denominació de savis i de filòsofs, perquè la Filosofia, aleshores i per aquells pagans, que mancaven de la paraula divina i de la revelació (que és una mateixa), no era, com ho ha estat després per a molts esperits que es consideraven forts (però que no eren més que perduts) l'enemiga, sinó la predecesora del Cristianisme, capaç de colombrar únicament amb les llums de la raó un sol Déu perfecte, creador i omnipotent, rebutjant ja les fantasioses creacions de la mitologia».
Potser tenia raó. Afegeix:
«La Mitologia o Faula, hagués caigut entre nosaltres, els cristians, dins l'oblit i el rebuig, de no ser perquè l'embelliren els famosos poetes grecs i llatins, cantant-la, i els excel·lents artistes d'Atenes amb les seves obres mestres, sempre dirigides al culte dels déus».
