algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
32°

Dos miracles pel preu d'un (1050)

Potser, una de les flors més simbòlica, i amb història afegida, sigui la «Rosa xinesa» o «Rosa índica», que rarament podia mancar en els jardins islàmics. Coneguda també com «Rosa semperflorens», ja que floreix quasi tot l'any, és originària d'Extrem Orient i presenta, amb branques poc espinoses, el seu color rosat o blanc. Des de temps antic se'n fa aigua d'olor, emprada en cosmètica, medicina, cuina i rebosteria. També en fabriquen un oli i un vinagre, a més d'altres productes balsàmics antics que diuen que tenen propietats astringents, antipútrides, vermífugues i antiràbiques.

Doncs bé. Aquesta flor fou protagonista d'un doble succeït miraculós que s'esdevingué a dues dames principals: santa Isabel, princesa d'Hongria, i santa Casilda, princesa mora. (Que segons alguns historiadors moria en aquesta data. Altres la situen el 1074). La primera fou filla del rei Andreu II d'Hongria i als catorze anys es va casar amb el Landgrave de Turíngia, del qual restà viuda sis anys després. Aleshores va prendre l'hàbit del Tercer Orde de Sant Francesc. Aquesta santa, que donà nom al Convent de les Monges de Sant Jeroni de la Calatrava, es relaciona també amb l'illa per haver estat germana de la reina Violant d'Hongria, casada amb Jaume El Conqueridor i, per tant, tia del rei Jaume II de Mallorca. Morí el 1231, essent canonitzada quatre anys després pel papa Gregori IX.

La causa d'aquesta veneració venia donada per la gran tasca a favor dels pobres que va fer tant de dona casada com de monja. Conta el pare Croisset que «no consistia la tasca de les seves mans a brodar or i seda que són vanitat, sinó a treballar amb les seves dames a filar la llana i fer draps per a vestir els més miserables».

Asseguren les cròniques que el 1225 hi hagué a tot Alemanya una epidèmia de fam, i tot aprofitant l'absència del seu marit, el Landgrave, manà repartir entre els pobres de Turíngia i Hesse tot el blat que havia estat collit en aquells estats. Llavors, i per tal que els pobres no haguessin de pujar fins al castell de Marpurg, edificat sobre un gran penyal de difícils escarpadures, manà construir un hospital capaç per a molts malalts i refugiats.

Personalment vigilava la marxa d'aquella institució i procurava millorar els serveis de taules i llits. Quan el Landgrave tornà al seu castell, els tresorers reials es queixaren força de com havia minvat excessivament, per causa d'almoines, el patrimoni del país. Tanmateix, no volgué renyar la princesa i amb bones paraules la va advertir de com era necessari posar unes limitacions a la caritat.

Ella, no volent donar més disgusts al seu espòs, seguí la seva tasca caritativa d'amagat.

I un dia, quan ella portava pa als seus pobres, i el duia entre els plecs d'una davantal, es topà amb el Landgrave, que, seriós, i potser mig enfadat, li demanà què portava allà ocult. Ella va respondre: Són només roses!

Destapà el davantal i el pa s'havia convertit en roses.

Aquesta història, però, es repeteix en la vida de santa Casilda, que era la filla del rei Al-Mamun de Toledo, segons els cronistes cristians, «cruel i poderós, destre en el maneig de les armes».

Hi havia, aleshores, en aquella taifa, nombrosos cristians captius i Casilda, commoguda de llur dissort, baixava a les presons i els duia menjar i medicaments.

Algú descobrí el secret d'aquelles accions de caritat i ho digué al rei moro. Aquest, havent-se enfadat molt, decidí vigilar personalment les passes de la seva filla. I un dia la va trobar, amb un cistell que suposà carregat de queviures, a l'escala mateixa que descendia a les masmorres...

-Què portes aquí! Destapa'm de seguida aquest cistell!

Tremolosa, sabent-se culpable, Casilda n'aixecà la tapadora.

Eren, efectivament, roses. La metamorfosi s'havia obrat en el temps d'un breu parpalleig.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.