Llegim: «Cap a l'any 17... vaig començar a veure el cul de la meva bossa, tot considerant que havia arribat el moment de planejar noves aventures i decidir quin camí havia de prendre la meva vida...».

Aquest fragment pertany a l'obra: Vida, aventures i peripècies del famós capità Singleton, de Daniel Defoe, escriptor britànic més conegut universalment pel seu Robinson. Així i tot, és un dels millors llibres que reflecteixen tots els aspectes de la vida marítima en els segles XVII i XVIII. Daniel Defoe (Stoke, Newington, Londres, 1660 - Moorfields, 1731), de família de petits comerciants, educat en el presbiterianisme, tancat a la presó tres o quatre vegades a causa dels seus escrits o acusat d'espionatge, reuní prou experiències per a fer una literatura creativa d'alta qualitat. Però Defoe, a més d'escriptor, fou un dels primers periodistes moderns, amb una destresa a l'hora de narrar episodis que ho demostra. Altres obres seves, com Moll Flanders, són retrat d'una dona aventurera com ho pogué esser La pícara Justina, dins la literatura castellana dels «alfaraches, lazarillos, rinconetes i cortadillos». I més dins aquesta línia és aquest capità Singleton en la primera etapa de la seva vida, narrada en primera persona, com se sol esdevenir en el gènere peninsular. «Si he de creure la dona que m'acostumaren a anomenar mare, era jo un xiquet de dos anys d'edat, molt ben vestit, amb una mainadera per a tenir cura de mi. Una assolellada tarda d'estiu, la mainadera em dugué de passeig al camp, per allò de prendre bons aires, per la zona d'Islongton. Ens acompanyava una al·loteta veïna que tindria entre dotze i catorze anys. La criada es trobà amb un individu, bé per atzar, bé per haver-hi quedat d'acord, i que supòs seria el seu enamorat. Anaren tots dos a un hostal per a beure cervesa i menjar pastissos. Mentre així es divertien, jo vaig restar amb aquella nina en el jardí de l'hostal, vigilat només per estones i sense sospitar que res de dolent em pogués esdevenir. Però, en aquell moment va aparèixer una d'aquestes persones que, segons sembla, tenen per ofici robar criatures. En aquell temps era un negoci infernal practicat, sobretot, amb criatures ben vestides o molt sanes, les quals eren venudes després i destinades a la feina de les plantacions. La persona que aparegué sobtadament, amb la pretensió d'agafar-me entre els seus braços, besar-me i jugar amb jo era una dona... Crec que primer vaig esser entregat a una pobra que demanava llimosna i havia de menester un infant per augmentar la compassió de la gent, i llavors vaig passar a mans d'una gitana, sota la qual custòdia vaig romandre fins als sis anys d'edat. Aquesta gitana, amb la qual vaig anar d'un cantó a l'altre del país, no va permetre que em mancàs res de necessari. Jo l'anomenava mare, encara que un dia em contà que no ho era, i que m'havia comprat per dotze xílings a una altra dona, la qual li explicà que m'havia raptat...».

Heus aquí un comerç que tres segles després encara funciona arreu del món, el comerç de criatures i la prostitució infantil. També es freqüent haver de veure infants molt petits i morts de fred en mans d'una dona d'una certa màfia d'immigrants que demana almoina. Les coses no han canviat en aquest sentit i això, vulgueu, no vulgueu, mata moltes esperances.