Pierre Corneille, el gran dramaturg francès (Rouen, 1606-París, 1684), autor de gran èxit i renovador del teatre clàssic, publicava la peça teatraMedea. Posava en joc sobre l'escenari, una vegada més, un personatge excepcional, la figura de Medea, maga, encantadora, nigromàntica, filla d'una rei de la Còlquida, que fugí amb Jasó, cap dels argonautes, quan gràcies als seus artificis s'hagué apoderat de la «llana d'or». També, gràcies al seu art, rejovení Essò, pare del seu espòs, però havent-la aquest abandonada, prengué revenja degollant els seus propis fills.
És curiós que en els temps que corren s'esdevenen amb una certa freqüència fets semblants. La premsa ens dóna compte de tristíssimes històries de maltractaments, de violència de gènere, en el decurs de la qual, moltes vegades, les primeres víctimes són els infants de la parella. Qui no recorda aquell cas d'un metge alemany, que estant amb els seus fills de vacances a Mallorca, els assassinà per tal de venjar-se de la seva muller. O fa pocs dies, aquell altre individu que pegà foc a l'habitatge on dormien la seva dona i els seus fills. Sí. L'esperit de Medea, com tota semença del diable, segueix viu aquí i ara, entre nosaltres, i tal volta, per sempre més.
Des de l'època clàssica el teatre s'ha servit d'aquest personatge. És una de les principals tragèdies d'Eurípides, el poeta dels grans poemes tràgics de Grècia. Nascut a Salamina, el 480 abans de Crist i mort el 405, destaca pel seu estil elegant i harmònic.
La crítica, però, li retreu la conducta irregular de la seva acció dramàtica i els llargs discursos dels seus personatges, sense pensar que els espectadors grecs eren grans afeccionats a l'oratòria i els debats de tribuna. Hom hi reconeix, però, la seva destresa en descriure les passions i fer parlar amb propietat els seus personatges, això és, que cadascú fa servir el seu llenguatge segons l'escala social a la qual pertany i les circumstàncies dins les quals se suposa que ha viscut.
El tema fou també tractat per altres poetes antics, potser amb menys art que Eurípides. Medea és també una de les millors tragèdies de Sèneca, però igualment se li retreu que l'argument no és més que una excusa per posar en joc llargues declamacions. Recordem que Luci Anneu Sèneca (Còrdova, 4 a.C.-Roma, 65 d.C.) era un home tan castigat per la tragèdia com les seves vuit obres teatrals del gènere (Medea, Les Troianes, Agamenó, Edip, Hipòlit, Fedra, Heracles furiós i Tiestes) que bona part dels seus sentiments s'havien de reflectir en les paraules dels actors. Després d'haver estudiat a Roma, ocupà els llocs de qüestor i cònsol, patint després un llarg desterro a Còrcega. Després d'alguns anys com a preceptor del fill de Neró, es retirà de la vida activa. En descobrir-se la conjura de Pisó, on ell hi apareixia implicat, l'obligà l'emperador a llevar-se la vida.
També ell portava a sobre l'esperit tràgic de Medea.
