Era una època de relats èpics. Sense anar més lluny, la crònica del desembarcament dels pirates turcs al port de Sóller el 1561.
Però a l'altra part del món, a la costa americana de l'oceà Pacífic, es teixia també una acció de guerra encara més quallada de llegendes i heroisme. És el poema èpic La Araucana, la primera part del qual apareixia en aquestes dates i la segona, el 1589. Descriu la conquesta de Xile per Valdivia i els sagnants xocs que tingueren els agosarats conqueridors amb els valents araucans, envers dels quals mostra l'autor veritable simpatia. L'estil de la composició és enlairat, noble, però amb alguns defectes d'expressió i, de vegades, prosaic. Hi ha tanmateix versos admirables:
«La fortuna es la fuerza de los brazos...
Muertos podremos ser, mas no vencidos...
Que ningún mal hay grande si es postrero...».
L'Araucania, regió del Xile central, situada entre els Andes i l'Oceà, és plena d'història. Els inques la volgueren, vanament, dominar i els espanyols hi hagueren de portar la més aferrissada lluita per tal de sotmetre'ls. Quan es rebel·là Xile contra la metròpoli, els indis araucans, excitats per Benavides, es posaren de part dels espanyols i en nom d'aquests s'excediren en actes cruels. Només després del segon moviment independentista araucà, provocada pel famós aventurer Orelio I, decidí la república xilena assimilar l'Araucania.
Per altra banda, el poeta de Xile Pedro de Oña escrivia el 1596 El Arauco domado, que s'oposava a La Araucana i satisfeia la vanitat de García Hurtado de Mendoza, al qual no concedia Ercilla, en el seu poema, un lloc d'honor.
Alonso de Ercilla y Zúñiga era, a més d'escriptor, un capità de l'exèrcit imperial. La seva família procedia del País Basc però ell havia nascut a Madrid el 1533. Passà a Xile el 1555, tot seguint Jerónimo de Alderete, «Adelantado», i allà estant, prengué part en nombrosos combats i expedicions. Fou després del seu retorn a Espanya que escriví i publicà el seu poema. Morí el 1594.
Podríem afegir, com a cosa curiosa, la presència d'un arbre ben simbòlic d'aquella terra a la nostra illa, això des del segle XVIII. Es tracta de l'araucària, també conegut entre nosaltres com un «arbre de pisos», conífera xilena, sempre verda, que arriba a tenir devers cinquanta metres d'altura. En podeu veure als jardins i horts de Valldemossa, Sóller, Pollença...
La llengua pròpia dels araucans és el «mapuche» i algunes de les seves veus han romàs en el llenguatge castellanoamericà de Xile i una zona d'Argentina: «calcha, cutriaco, chamal, chape, chavalongo, guairavo, gualichú, huata, laques, laucha, maloca, malón, ulpo, boldo, cachanlagua, quillái, coipú, chingolo, diuca, chiñé...».
Llàstima de llengua perduda!
