El liberalisme, els constitucionals, havien abatut el tribunal del Sant Ofici, instrument del fanatisme religiós que no anava gens d'acord amb les idees il·lustrades i els drets i llibertats de l'home. Però acabada la Guerra del Francès, el rei Ferran VII tornava del seu desterrament i ocupava el tron d'Espanya. El rei entrà victoriós per Catalunya i València i poc abans de fer-ho a Madrid es clausuraven els locals on es reunien les Corts. Els diputats liberals més destacats havien d'anar a l'exili per reial ordre. Dissoltes les Corts, anul·lada la Constitució, perseguits els liberals... Tota una gran tasca democràtica feta de 1808 a 1814 quedava reduïda al no res.
Més haguera valgut, opinaven alguns, haver conservat en el tron Josep Bonaparte, tanmateix tan francesa, i per tant estrangera, era la nissaga de Ferran VII com la del germà de Napoleó. Després, un altre reial decret restablia tot l'aparell inquisitorial. El clergat més reaccionari estava d'enhorabona. Però aplicar del tot la mesura no fou tan fàcil. La Corona mantenia el control sobre la censura i les propietats i finances que havien pertingut als inquisidors es trobaven des de feia temps en altres mans, públiques i privades. El monstre seria executat a través de la butxaca. Feia ja una dècada que no es pagaven salaris als funcionaris d'aquella institució i els principals inquisidors es queixaren a la Suprema de no rebre mai les seves pagues. Sense doblers i sense autoritat, el Sant Ofici no podia ser restablert d'una forma real i efectiva. Els casos de judicis per heretgia foren pocs i moderats.
Escriu l'historiador Camus: «El Sant Ofici va seguir en un estat de suspensió inanimada fins que la regència de la reina Maria Cristina, que es va fer càrrec de la governació del regne després de la mort de Ferran VII, el setembre de 1833, en nom de la seva filla, la reina Isabel II, menor d'edat. Aleshores sí que es prengueren mesures per tal de soterrar la Inquisició per a sempre. Les discussions que s'efectuaren en el si del govern el juliol de 1834 mostraren que feia temps que es considerava suprimit el tribunal i que tornar a abolir-lo seria una simple formalitat. Tot i això, es promulgà finalment un decret el 15 de juliol de 1834, segons el qual era abolit de forma definitiva el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, essent aplicades les seves propietats i canongies a l'extinció del deute públic i al just pagament de tots els salaris debuts al seu exfuncionariat».
Rere de tot això, una llarga llista de crims en nom de Déu. Espantoses tortures i autos de fe. Macabres interrogatoris. Sadomassoquisme oficial. Abusos sexuals de tota mena. Malalts mentals executats a la foguera. Espectacles públics de sofriment i mort. Humiliacions fetes a pobres ximplets acusats de visionaris. Processos a la ciència i els científics. Cremes de llibres i documents que potser haurien accelerat el progrés humà.
Tot plegat: La Santa Inquisició. Tot plegat, i encara avui, els fonamentalismes.
