Alguns tratadistes hi veien reflectit el mateix Hitler. Però també havia nascut del que deien «perill groc», la Xina que amenaçava els europeus des dels temps dels «boxers». El seu pare «literari» fou Sax Rohmer. La seva mare, la literatura de ficció i misteri. El seu bressol, el quiosc o l'escaparata de la llibreria. Sax Rohmer posà, per altra banda, en el seu personatge, tot un bagatge experimental. Aquest era el pseudònim utilitzat per Arthur Saxfield Ward per a poder escriure les seves novel·les de misteri. Nascut a Irlanda el 1883, i mort el 1959, s'especialitzà en història i arribà a convertir-se en un veritable erudit pel que fa als temes de màgia i bruixeria. Però aquesta tasca d'historiador de les ciències ocultes no pogué cobrir les seves mínimes necessitats econòmiques i, aleshores, provà sort en la literatura de ficció, la novel·la de misteri. Fou, com passà a altres, eclipsat pel seu personatge, o dit en altres paraules, les generacions dels 40 i dels 50 sabien qui era Fu-Manxú, traslladat per altra banda al cinema americà, però ignoraven Sax Rohmer. Però com era aquest doctor mandarí, aquest pou de ciència malèfica, Fu-Manxú?

«Es vestia amb una llarga túnica groga i anava silenciosament sobre unes sabates de gruixuda sola. El seu cap estava tocat amb un petit barret negre que coronaven ornaments de corall. Amb les mans ocultes en les amples mànegues de la seva túnica, restava allà, mirant-me fixament. Vaig descobrir, aleshores, que aquell home tenia el rostre més extraordinari que jo havia mai contemplat. Era d'edat avançada i, així i tot, no tenia edat. Vaig imaginar que si Benvenuto Cellini hagués llavorat en or una màscara mortuòria del Dimoni, hagués estat molt semblant a la cara d'un mort vivent que tenia ara al davant dels meus ulls. Devia amidar devers sis peus d'altària i les seves sabates retallaven encara més la seva figura».

La Xina mil·lenària i els seus secrets. Un savi cervell que serveix als més complicats jocs del delicte. La crueltat. L'odi. La revenja. La refinada tortura. L'esclavatge mental. Amb tot això plegat podia Sax Rohmer atreure els lectors amics de divertir-se enmig de l'espant.

«Submergit en els vapors de l'opi d'aquella cambra infernal, em trobava jo al davant del doctor Fu-Manxú. Els seus ulls relluïen com maragdes, amb les seves parpelles reduïdes a la mida d'una agulla; estava recolzat en una confortable cadira de braços, observant-me. Jo havia pensat en les paraules que li volia dir.

-Salut a l'amo del món! -vaig dir, tot fent una profunda inclinació.

Estava ben clar que la Benedicció d'aquella imatge suposadament celestial exaltava la ment i que això era el que jo havia de dissimular, de fingir, però no era tasca fàcil. Aquest odi implacable que m'havia envaït en saber la mort de Petri, s'apoderà novament de mi. Jo sabia que Sir Denis Nayland no anava gens errat en declarar que aquest home era el dimoni en persona, aparentment etern...».

Són fragments de la novel·la The bride of Fu-Manchu (La núvia de Fu-Manxú), de la qual n'existeix versió cinematogràfica.