La premsa parla de la gran explosió que ha tingut lloc en el fortí de Sant Ferran (revellí de San Fernando o del Camp Pelat), que ha tingut un balanç de setanta-cinc persones mortes i nombrosos ferits. La tragèdia fou causada quan un dels treballadors, en desfer un cartutxo, li donà un cop excessiu i s'inflamà la pólvora, que produí un incendi. El contractista senyor Padrós fou detingut i el desembre de 1896 se li feia un consell de guerra. Així, doncs, Gabriel Padrós Costa fou condemnat per un delicte d'imprudència temerària. Ho conta més que bé l'historiador Pere Xamena:

«L'altre desastre fou l'explosió (abans s'havia referit a l'esbucament de La Timba de Felanitx el 1844) que succeí dia 25 de novembre de 1895 al revellí de San Fernando de les murades de Ciutat, el qual estava situat prop de l'actual carrer de Cecili Metel.

Una empresa particular havia adquirit una partida grossa (uns tres milions) de cartutxos de repussall per aprofitar la pólvora. En el revellí, un estol de dones, al·lots i alguns homes buidaven la pólvora i la col·locaven dins unes bosses que portaven cenyides a la cintura. No se sap a quina causa es degué el sinistre, si a un fumador o a la percussió violenta d'un fulminant; el fet és que hi hagué una gran explosió que causà la mort a noranta-set persones.

La catàstrofe commogué tot Mallorca i transcendí a la Península». Curiosament, el 1899, era publicat en primera pàgina del periòdic Ultima Hora un article que portava per títol «'Abajo los polvorines!» i on s'informava que «anit, el batle accidental, senyor Lladó, va rebre un telegrama del ministre de la Guerra en el qual se li comunicava que havia donat ordre telegràfica que fos traslladada la pólvora, que es troba col·locada a les voreres d'aquesta ciutat amb l'amenaça als habitants de Palma d'un constant i imminent perill. Beneïda ordre que és des de fa molt temps l'aspiració del poble!».

El 29 de novembre del 1899, el mateix diari informava que «d'aquí a poc temps començaran les obres per tal d'emplaçar definitivament els polvorins, però... Podem de la mateixa manera alegrar-nos que s'hagi escollit el lloc anomenat la Font Santa per emplaçar-hi els nous dipòsits?».

És a dir, que el problema coejava encara i la solució triada no era de les millors. És clar que no eren en aquell temps tragèdies aïllades. Desgràcies com aquella s'esdevenien amb una certa freqüència. Esclataven els polvorins i quasi sempre, la mà treballadora dels més humils n'era la víctima. Aquelles dones, més d'una amb el nadó a l'esquena, per guanyar uns cèntims, manipulaven la pólvora de valent.

I succeí el que havia de succeir. Un descuit, una flama, un cop mal pegat a la substància ígnia i el desatre. Palma no podia oblidar això i des del temps de la Segona República una làpida, en els jardins de davant el Palau d'Hisenda recorda els morts i ferits d'aquella espantosa diada dels rebesavis.