Neix a Mannheim, Baden, el famós investigador de les anormalitats sexuals, metge neuròleg, Richard von Krafft-Ebing. El 1886 publicava un llibre titulat «Psychopatia Sexualis», on exposava la seva teoria, encara que la major part dels textos són descriptius.
Tanmateix la seva tasca ajudà a iniciar la discussió científica de l'anormalitat sexual, que aconseguiria el seu cim dues dècades després amb les teories de Freud. Krafft-Ebing fou professor de psiquiatria a diferents universitats d'Austria i el 1889 ho era nomenat de la de Viena. Quan parlam de psicopatia parlam de malaltia mental i el metge, en analitzar les sensacions inconscients del malalt descobreix i pot diferenciar el que són «fantasies» dins la normalitat i rareses que volen defugir tota lògica. Complicada matèria. Des de les arrels del psicòpata fins a la psicosi accidental que amaga altres molts problemes. Krafft-Ebing, que pertanyia a una aristocràtica família de l'Imperi Austro-Hongarès pogué sentir, igualment, un cert rebuig a la seva feina per part de les classes científiques més conservadores. Moriria a Mariagrun, prop de Graz, el 1902.
El seu llibre «Psycopathia Sexualis» és doncs un referent indispensable en la història de la sexologia. Un punt de vista higiènic conservador, explicat per Ramón y Cajal, ens fa reflexionar sobre aquella època i les dificultats existents a l'hora d'analitzar determinats fenòmens i comportaments: «Si la sensualitat en la dona fos tan viva com en l'home, la raça humana hauria degenerat ràpidament. La naturalesa ha fet casta l'esposa, per a fer-la forta i sana. Gràcies a tal virtud, poques vegades desmentida, el propi plasma humà es conserva vigorós i pot corregir, en certa mesura, les consequències de l'abús i vici del mascle.»
Es clar que el mateix Ramón y Cajal reconeix que la dona ha estat una víctima social des de moltes perspectives. Diu:
«La dona casada, la cama rompuda i a casa. Heus aquí un adagi, potser d'origen àrab, que, près massa a la lletra, ha tingut la funesta virtud de convertir la majoria de les famelles espanyoles, des dels trenta anys en endavant i de vegades abans, en un pèlag de greix, on hi naufraguen sense remei la gràcia, la fermosura i la saludable activitat. I no hi valen compostures, perquè res hi ha més insaciable que un estòmac patològicament dilatat, ni menys airós i deformat que un globus amb arrugues...»
Una misoginia que causa patologies en el subjecte actiu i també en el passiu. Durant generacions s'ha fet de la dona un instrument sexual i una productora de fills, sense donar-li lloc a altra cosa. Seguint amb el mateix comentarista, denúncia aquells que volien demostrar que les qualitats intel·lectuals de la dona eren i nferiors a les dels homes. En aquest sentit afirmava que «en nom de les glàndules específiques de secreció interna de la dona s'ha procurat rebaixar també l'intel·lecte femení. Malgrat el que diuen, jo donaria qualsevol cosa per tal de saber escriure i pensar tan bé com tres o quatre escriptores espanyoles, vint o trenta franceses i dues-centes o tres-centes alemanyes, escandinaves i anglo-saxones...» Perdonau les llicències que puguin defugir quelcom del tema.
