algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
31°

Mor Sant Paulí (431)

Tenia setanta-quatre anys. Abans de morir, resà encara l'ofici diví amb tots els eclesiàstics de l'acompanyaven. Fet això, restà com en meditació. Encara no havia fet el seu darrer alè quan tremolà la seva cambra i s'estremí el llit. Tothom el plorà. Cristians, jueus i gentils. Fou soterrat a Nola, a la església de Sant Fèlix, que ell mateix havia manat edificar. Passats els anys fou traslladat a Roma i col·locat en l'església de Sant Bartomeu, on era la seva tomba molt visitada. Sant Amant, bisbe de Bordeus, conservà les seves cartes i poesies, i encara avui és possible disposar d'un arxiu de cinquanta cartes i trenta-dos poemes.

El seu tema preferit fou la biografia de Sant Fèlix, prevere de Nola. Explica sobre la seva personalitat el pare Croisset:

«El triomf de Sant Paulí, bisbe i confessor a Nola, ciutat de Campània; el qual, sent molt noble i molt ric, es va fer cristià de cor per tal d'acceptar pobresa i humilitat, fins al punt que havent de rescatar el fill d'una vídua i no disposant de doblers, puix que el tal jovencell patia presó per part dels vàndals a Àfrica, es va vendre a si mateix com esclau per alliberar-lo. Tingué fama aquest sant per la seva saviesa i per la seva eminent existència dedicada al bé, i també pel seu poder contra els dimonis, això és, eficaç exorcista, una característica de la qual parlen Sant Ambrosi, Sant Jeroni, Sant Agustí i Sant Gregori, que en els seus escrits celebren les virtuts del sant. El seu cos, traslladat a Roma, es guarda amb molta veneració a l'església de Sant Bartomeu, de l'illa Tiberina, juntament amb el cos del mateix apòstol.

«Record que en el darrer viatge a Roma vaig tenir ocasió de visitar la petita i històrica illa del Tiber, en el cor de Roma, i aquell temple i aquelles tombes em produïren una rara impressió, com si hagués retrocedit en el temps, dins un clarobscur que feia una forta olor de romaní. Cal dir que Paulí es casà amb una donzella, espanyola de naixement, també noble i rica.

Tenia vint-i-cinc anys quan el nomenaren cònsol de Roma i també prefecte de la ciutat, un càrrec que l'obligà a viatjar, sempre seguit, per Itàlia, França i Espanya. A Espanya estant, la seva dona Teresia parí un fill, però la criatura només durà viu vuit dies. Entristit per aquella dissort, de retorn a Itàlia, s'acomiadà del Senat, va vendre tots els seus béns i possessions, amb excepció d'un dot per a Terasia i algunes riqueses que la poguessin sostenir, i anà a fer vida religiosa. Escollí per vestit l'hàbit de penitent i per residència la ciutat de Barcelona. Algun temps després el feren diaca i llavors prevere, un poc obligat pel bisbe Lampi. De retorn a Itàlia, quan ja a Barcelona era massa conegut, seguí amb la seva tasta altruista, sempre vestit de monjo.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.