En el palau de Juan de Vivero, a Valladolid, se celebren les noces d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, anomenats els Reis Catòlics. Aquest títol fou degut a una concessió honorífica del papa Alexandre VI, el 1497. El cronista Hernando del Pulgar retrata la reina Isabel com una dona de «mitjana estatura, blanca i rossa, ulls entre verds i blaus, el mirar graciós, les faccions ben posades, la cara hermosa i alegre». De Ferran diu que era «home de mitjana estatura, proporcionat en els seus membres...» Ferran era rei a Castella com a «legítim marit» de la sobirana efectiva i per tant només n'era monarca mentre estigués casat amb ella. El 1481 Ferran concedia a la seva esposa la mateixa situació jurídica en el Regne d'Aragó. Així doncs, allò de «tanto monta, monta tanto» s'havia «muntat», valgui la redundància, a consciència. La proclamació d'Isabel com a reina de Castella a Segòvia, el 1474, es complica amb una guerra civil. Enric IV havia desposseït de tots els seus drets successoris Joana, la Beltraneja, considerada filla seva i proclamat hereu el príncep Alfons. La infanta Isabel passava a ocupar de manera automàtica el segon lloc en la transmissió de tals drets, de manera que quan Alfons morí, el 1468, els nobles varen voler que la princesa acceptàs la Corona enfront del rei legítim, Enric IV. Tanmateix només hi va estar d'acord en subscriure el Tractat de «los toros de Guisando» (1468), segons el qual aquest es comprometia a reconèixer-la com a hereva i successora a la seva mort. Deia aquest document que «Item, és acordat e assentat, que així vinguda la dita senyora Infanta a la cort del dit senyor Rei, queda clar que sa Altesa d'aquí en endavant ha de guardar i guardi la vida, persona e reial estat de dita senyora Infanta com la seva pròpia, e que llavors, en el mateix dia que en la dita Cort entràs, ha d'esser o sigui intitulada e rebuda e jurada e anomenada Princesa e primera hereva del dit senyor e successora d'aquests dits Regnes e senyorius, com s'ha dit, així pel dit Senyor Rei com pels dits Arquebisbe e Mestre e Comte e els altres Prelats e Grans que estiguessin en la Cort del dit Senyor Rei, e dins de quaranta dies primers següents, des del dia d'avui, hagi d'esser i sia jurada pels Grans del Regne e pels procuradors de les ciutats i viles i llocs i germandats d'ells, per a la qual cosa els dits procuradors hagin d'esser i sien llavors cridats per carta del dit Senyor Rei: e així mateix, que llavors des d'aleshores, per a després dels dies del dit Senyor Rei, hagi d'esser rebuda per Senyora e Reina d'aquests Regnes i senyorius...»
Així es va congriar tot. A poc a poc, les Espanyes es convertirien en l'Espanya. És curiós com en aquest document es fa responsable Enric IV de la vida de la seva germana.
