Mor el poeta Ennius (169 a.C.)

Això ens fa de cercar en Eurípides quelcom de la ideologia d'Ennius, trets psicològics que es fan patents en la boca d'un dels personatges teatrals d'aquell i que posaven, per sobre de tot, dos factors, de vegades caminant un al costat de l'altre, d'altres, contraposats, la raó i l'honor... Deia Agamemnon: «Et vull replicar justament, però de forma breu, sense moure gaire les celles amb manca de vergonya, sinó moderadament perquè ets el meu germà. Doncs l'home bo acostuma a ser respectuós. Digue'm, per què estas indignat, amb els ulls injectats de sang? Qui et fa greuges? De qui tens necessitat? Desitges rescatar una dona excel·lent? No la't puc proporcionar. Mal dominares el que posseïes. I jo, que en res vaig pecar, pagaré els teus errors? O et mossega la meva ambició? Però... És que vols tenir en els teus braços una hermosa dona sense fer cas de la raó i de l'honor? Els plaers perversos són propis de gent maleïda. I si jo, havent pensat malament primer, he canviat d'avís, potser he tornat boig. Tu ets el qui està foll, doncs havent perdut una esposa culpable, la vols recobrar, quan la divinitat t'ha concedit aquesta gràcia...».

Com altres grans poetes, Ennius es considerava inspirat pels déus, puix diuen que havia peregrinat al santuari de Febus, que estava dedicat a Apol·lo, a Delfos, on es trobava una pedra de forma cònica, probablement un aeròlit, i que era considerat com el centre de la terra. Prop d'aquesta hi havia la pitonisa, la qual, asseguda damunt un trípode situat en una escletxa de la roca, pronunciava, en estat semiinconscient, a causa de les emanacions que sortien de la pedra, paraules incoherents en resposta a les preguntes dels devots. Llavors, aquestes paraules eren interpretades per un col·legi sacerdotal que les redactava en forma poètica.