Un escriptor i periodista del romanticisme, certament observador i satíric, gran descriptor d'escenes costumistes, Ramón Mesonero Romanos (1803-1882), ironitzava, tal dia com avui, entorn als grups de teatre amateur, que segons ell i en aquell temps, prostituïen l'ofici, manejats pels aristocràtics de la capital. Mesonero, als disset anys, hagué d'abandonar els estudis, puix que morí son pare, home de negocis, activitats de les quals es va haver de fer càrrec.
Fou, per altra banda, sota el pseudònim «El curioso parlante», un crític de forta personalitat i així es desprèn de l'article que comentam: «Els homes feim sempre burleta d'allò que ja és passat; el nin joquiner se'n fot del nadó; el jove ardent i apassionat recorda amb rialla els jocs de la seva infantesa; l'home formal mira amb fredor el foc de la jovenesa, i el vell, més proper ja a l'estat infantil, somriu rebutjant els jocs de trull, les fortes passions i l'amor dels honors i riqueses que li pogueren interessar en les diferents etapes de la vida. I alhora, les altres edats se'n riuen, dels vells, amb la qual cosa resta justificada aquella dita: la meitat del món se'n riu de l'altra meitat.
«I vet ací que aquells aspirants a artista teatral, amb menys vocació que ganes de joc, entre tasses de xocolata i panets dolços, es posaren a assajar les obres dels més immortals dramaturgs. Tot el que volien era cridar l'atenció, 'épater', com diuen els francesos, als personatges de la seva mateixa classe social. Jovencells, sense por del ridícul, aixecaren el teló amb les més ingènues expectatives...».
Arribà aquella escena de l'humiliació de Don Tello a la presència del Rei i Don Pedro, venjant-se del que havia patit pel bon Aguilera, tractà el ric home amb un orgull... i es va revestir tan bé del seu paper i del seu sublim entusiasme, pegà a l'altre tal plantofada que tremolaren tots els bastidors. Aplaudiren per una banda i hi hagué rialles generals per l'altra, i més que tot l'aire triomfal de Don Pedro, enfurismaren el nebot de Don Tello en termes que, atacant Don Pedro a cops de puny, aquest, veient-se agredit, volgué treure la seva espasa, que dissortadament no tenia fulla i no pogué sortir. Els músics, exaltats, pujaren al taulat, l'apuntador desaparegué dins la seva coveta, la ronda s'aficà entre els combatents i la consternació es va fer general.
Mentrestant, Donya Leonor, l'Elena d'aquesta nova Troia, caigué desmaiada en terra amb un estrèpit formidable, mentre que el que feia de Don Enric de Trastamara corria a cercar un tassó d'aigua i vinagre. Tot eren veus, confusió i desordre, i ningú es tenia per satisfet si no aconseguia d'esbucar un llum o un decorat. El taulat, amb això, sobrecarregat amb cinquanta o seixanta persones, sufria amb pena tan rara comparsa, i mentre es demanaven i es donaven les satisfaccions corresponents, s'inclinà cap a l'esquerra i, cedí, enderrocant-se amb un soroll espantós, d'on baixaren rodant molts interlocutors, trobant-se nivellats amb la concurrència...». Certament divertit.
