Neix en les pàgines d'una revista anglesa el que ha de ser un personatge universal i entranyable, autèntic heroi de la literatura infantil i juvenil, tan ben tractat psicològicament que per ell no passa el temps. Es tracta del Guillem Brown i és fill literari de Richmal Crompton (1890-1969). Aquesta autora, natural de Lancashire, fou des de 1911 professora de literatura grega i llatina i dins les aules estant, aprengué a conèixer la sensibilitat dels escolars. Tenia vint-i-vuit anys quan escriví una breu història humorística on apareixia per primer cop el seu personatge, que segons els crítics, es tractaria del col·legial entremaliat, inconformista, astut i molt intel·ligent. Com que aquells relats tingueren molta acceptació per part del públic lector de qualsevol edat, li demanaren de plasmar més històries del Guillem en un llibre i així ho va fer des del 1922. Durant quasi cinquanta anys, Richmal Cropton fou fidel al tema i així aparegué en els mostradors de les llibreries una llarguíssima serie de títols, traduïts a disset idiomes. Guillem és, doncs, un al·lotet de devers onze anys, cap d'una colla de menuts igualment entremaliats, «Els proscrits», com ells mateixos s'anomenen, Enric, el Cap-Roig, Douglas i un canet quasi tan humà com ells, Jumble. Aquests al·lotets juguen pels carrers d'una Anglaterra victoriana i residencial i contrasten amb l'alta posició burgesa dels seus pares: enemics de l'aigua i el sabó, odien en tot moment l'escola i els seus mestres, van sempre a l'aventura d'exploració i descoberta, ridiculitzen a cada punt, amb les seves escandaloses actuacions i malifetes, totes les convencions socials. L'escenari és la urbanització «Els Llorers», als afores de Londres.

Il·lustrades aquestes narracions per la magnífica ploma de Thomas Henry, el Guillem no podria tenir ja mai més altra cara i altra vestimenta. Genial, incomprès, conqueridor, atrafegat, rebel, amb vocació de bandit i pirata, Guillem sap dir coses com aquesta:

«M'agradaria anar a l'església "li explicà a son pare". I tinc un gran disgust de no poder-hi anar. Però és que no em trob bé. M'he posat malalt just ara, de sobte... Em voldria ajeure tranquil·lament... però fora de casa, és clar. Em sembla que si anàs a l'església molestaria tothom trobant-me tan malalt. Em sembla que em podria morir si anava a l'església avui matí com em sent de malalt... "Si et trobes tan malament com dius..."Raonà el senyor Brown", supòs que serà el mateix que et moris dins l'església com a qualsevol altre lloc. Aquest comentari privà Guillem de la paraula una bona estona. "Molt bé" va dir, finlment, ombriu i amb amargor", tant de bo que no us hàgiu d'empenedir massa després... quan recordeu el que heu fet. Tant de bo! Déu vulgui que quan us adoneu del que heu fet no us sentiu massa culpables... "Fes via, estimat! "Va dir sa mare amb paciència. "No ens facis esperar a tots!».