A la revista Pluma y Lápiz, número 20, corresponent a tal dia com avui, Rafael Torromé contava, sota el títol de La justicia histórica un fet que ja en aquell temps produí malestar i escàndol entre la gent més civilitzada i progressista. Algú havia robat els sacs de farina que el batle d'un poblet guardava dalt el porxo de ca seva. I a més del robatori, hi hagué un assassinat.

En aquells dies el caciquisme seguia imperant amb tota la seva força despòtica, especialment en les zones rurals. Rafael Torromé no ens diu el nom de la localitat o municipi, però la seva crítica està molt ben feta.

«Es va cometre a un poble, no diré quin, un crim abominable, sense que del fet es poguessin conèixer més detalls que els que oferia el mort, ajagut dins la seva pròpia sang. Fou nomenat un jutge especial que anàs al poble a aclarir el que havia passat i detingués els culpables; motiu pel qual quatre veïns ingressaven en el calabós, sense que, de cap manera, aconseguís el jutge que declarassin. Els habitants del poble, amb gran prudència, tampoc no volgueren declarar al davant de les autoritats. Aleshores, el caporal de la Guàrdia Civil es va fer càrrec de l'assumpte i va recórrer al verdanc, segons ell l'única medicina per conèixer la veritat. Hi hagué pluja de garrotades fins que un dels detinguts, el més gemegador, cantà com un ocell, entre crits perllongats...».

Ja tenien el culpable, dubtós culpable, però la qüestió era resoldre el problema de qualsevol manera i punt, que tanmateix, per al cacic, tots aquells camperols eren iguals...

«La notícia fou sabuda amb aprovació unànime sense que del procediment ningú no protestàs; perquè a Espanya tenim en la massa de la sang herència de Torquemada, instints de Calomarde i portam millor les cadenes que les llibertats. El cas és que s'aconseguí que el crim fos declarat i tothom oblidà de quina manera s'havia fet, tothom manco el batle, el dia del robatori a ca seva. Aleshores interrogà els veïns que li semblaven sospitosos, n'aficà uns quants dins la presó, els féu donar grans apallissades i així i tot, no pogué saber qui era el lladre. Tanta sort que els danys causats a la pobre gent foren coneguts pel Governador que manà el batle de presentar-se al davant d'ell. El reganyà força pel seu salvatgisme i l'home, lluny d'avergonyir-se, respongué aquests mots que Rafael Torromé posa en vers: «La gent que hi ha en el meu poble és una gent mig salvatge, desconeix tots els seus drets, del seu deure res no sap; la justícia del garrot basta a llurs necessitats, i quan els agrada el garrot... és que garrot cal donar».