Neix en el barri parisenc de la Courtille, fill d'un taverner, el que seria un dels bandits més famosos de la història, Louis Cartouche. Son pare volia que fos un home de carrera i amb grans esforços econòmics, el va fer entrar en el col·legi Lluís el Gran, on estudiava també Voltaire. En comptes d'estudiar ciència i lletra, allà estant, s'estimà més aprendre l'art de buidar les butxaques dels seus companys.
Un dia posà la mà dins el calaix de la taula del director, la cosa li anà malament i hagué de fugir del centre educatiu. Son pare, convençut que tot eren calúmnies dels envejosos, l'acollí encara a ca seva, però al llarg d'aquells mesos, Cartouche alleugerà d'amagat i repetides vegades la bossa paterna. En ser descobert, el vell taverner volgué tancar el seu fill a Sant Llàtzer, un reformatori, de manera que l'infant sortí per una finestra i desaparegué. El deixaren viure en un campament gitano i Cartouche, alternativament, seguí amb la seva vocació per a la delinqüència. Fou lladre, estafador, jugador de cartes amb embulls, espia i agent dels sergents de la lleva. Però un dia el reclutaren a ell també. Amb paciència, ja sent soldat, es guanyà la confiança dels seus oficials i anà a la guerra, on es distingí i fou ascendit. Llicenciat, després de la pau, tornà a París i en companyia d'alguns soldats i sergents que en deixar l'exèrcit per força s'havien quedat sense feina i mig morts de fam, formà la seva primera colla de bandits. Convertit en cap d'aquella tropa, no hi va haver casa de París que no fos robada.
En la seva estratègia «mafiosa», Cartouche tenia confidents i col·laboradors entre la guàrdia francesa i alguns personatges de l'aristocràcia. Organitzà nombroses quadrilles, féu reglaments, lligà els seus homes tot jurant-li fidelitat, es reservà el poder de jutjar qualsevol membre de la seva associació, amb dret de vida i mort sobre els desobedients i traidors. Va aprendre d'assassinar calmosament, sense enfadar-se, com una feina més, i sempre amb les espatles cobertes. Tan cobertes que podia fer vida pública, entre la societat benestant.
Anava al teatre, assistia a tertúlies polítiques, el convidaven a dinars i sopars on apareixia d'etiqueta i es comportava com un tipus «finolis»... Això sí, sota la seva vestimenta portava sempre dues pistoles, que ell anomenava els seus «irresistibles arguments». Alguns elements de la policia el volgueren desemmascarar, com foren els casos de l'agent Huron i el sergent Petit.
Ambdós apareixerien morts. Els robatoris eren tan freqüents, els assassinats pels carrers tan nombrosos i el nom de Cartouche, tan repetit, que el Parlament i el ministre de la guerra Leblanc planificaren la caça del bandit. Això era el 1720 i Cartouche, avisat del que es preparava, sortí de la capital, esquivà totes les vigilàncies, arribà a Orleans i seguí fins a Borgonya. Estant a Bar-sur-Seine aconseguí documents falsos i es va fer passar per Charles Bourgnignon, llinatge d'una família rica i honrada. Una dama molt vella, d'aquella família, no havia vist el seu fill en molts anys. Difícilment l'haguera vist, puix era ja cega. Cartouche estudià el cas i es va fer passar amb èxit per l'hereu desaparegut.
Durant un temps va fer vida de senyor i hauria pogut viure i morir com a tal si no hagués estat pel seu caràcter inquiet i nerviós. Enyorant la vida d'aventura, tornà a París i un dels seus més íntims confidents, Duchâtelet, el denuncià. La policia el capturà a la taverna de La Courtille, dormint en el llit on havia nascut, el 6 d'octubre de 1721. L'empresonaren en el Gran Châtelet i la seva causa fou instruïda a la sala de La Tournelle.
Condemnat a mort, el 26 de novembre d'aquell any era esquarterat viu a la plaça de La Grève. El seu cadàver fou després entregat als cirurgians de Sant Cosme.
