El poeta en llengua castellana José María Pemán visita Palma i s'allotja a una casa del barri d'El Terreno, on abans hi trobaren habitatge altres artistes i escriptors, com Rubén Darío i Georges Bernanos, per exemple. Però Pemán no ve a Mallorca en qualitat de poeta, sinó de «consejero de Falange». En aquells mateixos dies hi havia hagut dos esdeveniments que commocionaren, d'alguna manera, l'opinió pública. D'una banda, era recent el bombardejament de la capital mallorquina per part de vint-i-dos avions republicans, dels quals en foren abatuts onze, vuit pels caces i tres pels antiaeris. L'altra nova era que a Madrid havien assassinat el prestigiós escriptor Pedro Muñoz Seca, tret de la presó pels milicians i passat per les armes. José María Pemán, en saber això, va promoure algunes conferències i xerrades contra la República.
Nascut a Cadis el 1898, després d'estudiar el batxillerat a la seva ciutat natal i la carrera de Dret a Sevilla, es doctorà a Madrid, on va exercir d'advocat alguns anys i va conèixer José Antonio Primo de Rivera. El 1936 el nomenaren membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua i va ser director d'aquest organisme en dues èpoques, del 1939-40 i 1944-47. Durant bona part de la Guerra Civil tingué, per part del govern de Burgos, el càrrec de president de la Comissió de Cultura i Ensenyament i més endavant, presidí el Consell privat del Comte de Barcelona fins la seva dissolució, el 1969. La seva producció periodística es publicà habitualment en el diari ABC i el 1981 el rei Joan Carles I li concedia el «toisón» d'or, la més alta condecoració que concedeix la monarquia espanyola.
Cultivà tots els gèneres literaris però sempre evidenciant en els seus arguments i les seves idees les posicions més tradicionals, conservadores o dretanes. S'interessà pel gènere històric en les obres teatrals El divino impaciente, Cisneros, Cuando las Cortes de Cádiz, La santa virreina, Metternich i en poemes i narrativa, com La novela de San Martín. Va fer guions per a la sèrie televisiva El Séneca, que va tenir molt d'èxit en els anys 60. I en el camp de l'assaig es definí políticament en dues obres, Razones por la monarquía i Mis encuentros con Franco, aparegudes el 1976.
Pedro Muñoz Seca, que no morí a Madrid a la presó, com s'havia dit en aquells dies, sinó a la matança de Paracuellos del Jarama, com es va saber després, era també andalús, del Puerto de Santa María (1881), escriptor amb molt d'enginy, bon domini de la tècnica teatral i ploma fàcil. Cultivà el sainet i la joguina còmica, inventà l'astracanada, forma d'humorisme que renovava el teatre. Obres molt famoses són La venganza de don Mendo (1919), Anacleto se divorcia (1921), Los extremeños se tocan (1926) o Es usted Ortiz (1927).
En els anys 30 volgué plasmar a les seves obres, sense perdre'n les virtuts estètiques i tècniques, un significat polític o de circumstàncies socials que els enemics no li saberen perdonar, sobretot la sàtira antirepublicana La oca (1931).
