L'estiueig avançava vers els primers dies de setembre. I a una revista d'humor, en bon mallorquí, en Pep d'Aubenya explicava com eren els banys en aquesta temporada de vacances, ara, fa més d'un segle. Es Portitxol, ses Set Aigües, es Cap del Moll, el Jonquet, el Terreno, es Mal Pas, sa Portella...rebien els banyistes d'aigua de mar. Molt d'altres preferien els balnearis d'aigües termals. I un pocs es conformaven amb les cases de banys urbanes. «L'estiu ja fa de les seves/ Des que ha entrat el mes d'agost,/ per més que un se llev sa roba,/ sempre untat de suor se troba/ més llepissosa que most...»
Per damunt dels trenta graus centígrads. Una ciutat, encerclada encara per les muralles, amb síquies que anaven pel carrer i clavegueres molt brutes i malsanes. Tot devia fer flamada, al punt del migdia.
«No hi ha remei! Dec, per força/ si vull frescor, prendre banys ;/ maldament se trob reumàtic/ el meu cos, o estiga asmàtic/ per haver complit molts d'anys...»
Eren els tabús de sempre. Les pors del segle XIX. «Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo...». Estiu, estiuejar, estiuenc...Hi ha tota una família de paraules.
«Encara que enfora sia/ jo aniria al Portitxol;/més la seva aigo no és blava/ De petroli i calatrava/ n'hi troba un més que no vol.../ Jo aniria a les Set Aigos,/ que un bon lloc hi sé su-allà / si la llana no hi rentassin/ dels morts, i si no hi banyassin / cavalls, muls i altre bestiar./ Jo al cap del moll aniria/ o a la platja del Jonquet;/ més tinc por que en sortir en terra/ no me destremp sa guiterra/ un cop d'aire sec i fred...»
Ja en aquells anys, la mar servia a molts d'abocador de brutícies i poc sospitaven que Palma, una de les més hermoses badies de la Mediterrània, seria, passada una setantena d'anys, una destínació turística de primer ordre.
«M'han dit que baix del Terreno/ hi ha un lloc de lo més fi:/l'aigo és neta i la mar plana/ més jo no tenc gens de gana/ de topar amb cap vell marí./ Ni em faria tampoc gràcia/ que en el torrent del Mal Pas/ En Pornos i Companyia/ amb una fotografia/ quan vaig nu me retratàs./ Dins la mar de la Portella/ és segur que hi cabem tots;/ mes hi nada allà una nimfa/ que per curar-se sa limfa/ damunt s'aigo pega bots,/ i el qui del cos sa calorada/ desitja espassar-se un poc/ si no neda davall aigo/ sent aviat que pren *arraigo'/ dins son cor un altre foc,/ En no ser que lluny se'n vaja/ i allà solitari i fresc,/ fent es mort o fent sa fotja,/ mirant s'estima el rellotge/ del convent de Sant Francesc/ Per no sofrir tals soscaires/ els banys vull prendre tot sol;/ i més ara que hi ha piques/ curioses, netes i riques/ dins els Banys de Can Mayol...»
En aquell temps, les cases més altes de Palma no depassaven mai els cinc pisos i la majoria eren plantes baixes. El lloc comú, en un racó del pati o del jardí, no era sinó un forat que comunicava amb un pou negre o una claveguera. Això de dutxes i banyeres només era cosa de senyors amb doblers. Per això hi havia cases de banys popularment celebrades.
«Dins aquest hermós balneari/ dolça o de mar la tendré/ tant la'm donaran ben fresca/ com que molt encalentesca/ la tendré així com voldré./ Si estic per l'aigo de Vichy,/ de Plombieres, Cauter ets,/Rubinat o Sant Hilari, o altre nom estrafolari;/ banys prendré calents o freds».
