algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 26°
34°

Kierkegaard i Cordèlia (1823)

41874

És el mateix Kierkegaard el personatge que apareix en el Diari d'un seductor? En cas de ser així i de passar avui en dia, atreuria, sens dubte, tota una legió de reporters de la que en diuen premsa del cor. Tal dia com avui, aquell mes d'agost de la seva jovenesa, el filòsof i teòleg de fama universal, vessava sobre el seu diari un amor que vol sublimar, el seu apropament, a poc a poc, a una al·lota bella i ingènua per tal d'obtenir-ne el favor suprem, que no realitza. Ja en aquells moments, Kierkegaard era un jove un poc geperut, lleig i tuberculós, de manera que es considerava físicament disminuït per a la vida, però al mateix temps pensava que els mèrits de l'esperit, els poders de la personalitat intel·lectual, també obrien portes. Soren Kierkegaard, 1813-1855, natural de Copenhaguen, va fer una obra molt ambiciosa i dilatada en el decurs de tan curta vida. Va viure sempre a la capital danesa, exceptuant un breu període de dos anys que passà a Berlín com a deixeble de Schelling. La seva existència, segons els biògrafs, es caracteritzà pels seus constants conflictes interiors que li crearen un caràcter malenconiós. Una de les seves grans virtuts és haver sabut preveure els mals del futur. Dins l'ordre social ja va saber intuir el perill de la massificació progressiva de la vida moderna. En el camp religiós atacà la mundanització dins la qual havia caigut el cristianisme i l'Església, sempre tan polititzada i acostada al poder, i proposà una vida espiritual més exigent que va saber proclamar amb els seus escrits. El camí que l'home ha de seguir està marcat per tres estadis successius: estètic, ètic i religiós. Una cosa porta inevitablement a l'altra i fugir d'aquesta trajectòria és entregar-se a angoixes sense remei. Però tornem al seu diari per transcriure un fragment dels textos que tal dia com avui deixava en el paper: «Cordèlia està asseguda en el divan, al davant de la tauleta de te, i jo prop d'ella. El seu braç descansa en el meu, el seu pensatiu cap descansa en la meva espatla. En aquest moment es troba tan prop de mi i, alhora tan lluny... Se m'abandona, però no és meva. Hi ha en ella quelcom que encara s'hi resisteix, una resistència reflexa, no subjectiva. És l'habitual resistència de l'ésser femení, ja que és propi de la natura de la dona entregar-se en forma de resistència... El cor em batega però sense passió; el pit s'agita però sense inquietud; el color de la cara s'altera però amb gradacions gairebé visibles. És, tal volta, amor? Ella escolta i comprèn. Escolta les alades paraules i les comprèn com si fossin seves pròpies, escolta la veu que troba un ressò en el seu cor i entén el ressò igual que si la seva pròpia veu, davant d'ella i d'altri, descobrís el seu secret. Què cal fer? Entabanar-la? De cap manera. De res no li serviria. Robar-li el cor? Tampoc. M'estim més que conservi el seu cor. Què haig de fer, per tant? Desig plasmar el meu cor en la seva imatge. Per a delit de l'estimada, un pintor pinta, un escultor esculpeix; jo també ho puc fer espiritualment. I ella ignorarà que jo sóc posseïdor d'aquesta imatge: en això resideix l'engany».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.