El migdia mediterrani d'agost es deixava caure sobre la casa de Binissalem. La música grega de Haris Alexiou navegava a les seves, fent onades que incitaven a viatges de paraules. Hospitalària sensibilitat de Jeroni i Joana omplia la taula situada sota del porxo amb totes les coses "el cuscús, les albergínies, la síndria... i el vi" perquè el camí de les hores fos llarg i sense entrebancs. Com un querubí sense ales, la petita es banyava dins l'íntima piscina que era blava i trencadissa, un mirall on només s'hi veu el cel. Tot poesia i realitat, com el vi i la bona companyia.
L'endemà un grup se n'anava cap a Grècia, així que la música, la gastronomia i les imatges del país formaven mil instantànies que, amb el vi, omplien el temps que ja no era migdia, perquè les hores volaven i ningú no se n'adonava. Cavafis, Fassianós, Dalaras, Alexiou... Tot un mapa que es barrejava amb el record del sabor que té la retsina o les olives de Calamata, amb paisatges de Creta o els blancs de les Cíclades.
Tot sortia desordenat, talment un viatge fet de bocins. Llavors, un a un, els fragments es recomponien i el viatge es feia interior, a mida de cada persona. Però eren unes hores d'un temps d'estiu totalment grec. El pati binissalemer era un redol on, gràcies a la memòria, hi havia aterrat un tros de Grècia.
Viatjar, conèixer noves terres i noves gents, té el poder per, qualsevol dia, convocar els paisatges i les experiències. Amb la seva presència tot torna a succeir, però amb l'afegit d'un poc d'imaginació, un poc de nostàlgia i un poc de remordiment de pensar que, quan era el moment, sempre s'han deixat escapar engrunes de la felicitat encalçada durant molt de temps. Imatges van i vénen, com la blancor enlluernadora de la calç de les cases i esglésies de les illes Cíclades. Un dia d'agost a Binissalem.
