Jacint Verdaguer i Santaló, el gran patriarca de les lletres catalanes, passa l'estiu a Folgueroles, el poble on va néixer el 17 de maig del 1845. Ara, quaranta-tres anys després, el capellà poeta ha retornat a les seves arrels i hi estiueja de bon grat. Folgueroles és un poble petit, molt ignorat, que no figura quasi mai en els mapes, però Verdaguer hi troba la necessària grandesa poètica. És un home cansat, feble de salut. Als deu anys ingressa al Seminari de Vic i el 2 d'octubre de 1870 cantà missa. Després era destinat de vicari a Vinyoles d'Orís i al cap de tres anys va haver de deixar la parròquia per causa de malaltia. Havent-li prescrit els metges aires marins, ingressà de capellà de vaixell en la Companyia Transatlàntica i navega durant dos anys, anant a Amèrica i tornant-ne. Havent-se recobrat, exercí el càrrec d'almoiner al palau del marquès de Comillas, durant disset anys seguits. Això vol dir que les seves vacances a Folgueroles foren un breu parèntesi en la seva residència a Barcelona. Parlant del seu poble, deia Verdaguer, amb versos de gran riquesa descriptiva: «No és gaire obirador damunt lo mapa/ mon estimat poblet de Folgueroles:/ son només una titlla/ al peu del nom de les ciutats superbes,/ però Déu l'ha posat entre les dues/ muntanyes capitals de nostra terra,/ com bri d'herba entre enormes mil·liaris./ És un pal de telègraf a on toca/ l'elèctrica corrent que d'un a l'altre/ envia la bonança riallera/ o el temporal que udola com un monstre.» Així i tot, sembla que no tots els dies d'aquell estiu foren assolellats. En aquella contrada muntanyenca el cel dugué tempestes.

«Una tarda d'estiu los negres núvols/ s'encastellaven en sos fronts altívols,/ com les idees en lo front de l'home/ que de passions indòmites és presa./ Los trons sotraquejaven en l'altura;/ al formiguer corrien les formigues,/ al mas los masiaires;/ del camp d'on los segadors fugien/ ne venia la fortor de polseguera./ La xafogor feia doblar los braços,/ i sobre el pit feixuga/ feia abaixar l'enterbolida testa...» Escrivia Foix: «Escriu amb mots vius i populars: en estil sovint concís (la prosa) però gens castigat i harmoniós, amb joiosa profusió de cadències. Quan, amb benèvola intenció poètica, alterna el pintoresc amb el familiar no és mai prosaic ni negligent. No és mai fosc, ni quan en hores fosques els mots s'enferrunyen.»

Per això les seves «notes excursionistes», especialment les referides a l'Alt Pallars són obres mestres del gènere.