Síria és un país on sempre s'hi ha de tornar. Llegir els llibres que en parlen "poetes, viatges..." i escoltar les músiques de la terra que enamora. Rere qualsevol turó s'hi amaga el testimoni d'una història d'esplendor, ben igual que quan s'han passat els carrers coberts del soc de les espècies de Damasc, amb els entabanadors perfums de l'orient, apareix la mesquita del Omeies. Si es fa una aturada a Hama, resseguint el bramul que esquinça la nit s'arriba a les rodes immenses de les sínies que, situades sobre el riu Orontes, roden pujant aigua cap als jardins. Aquest riu només és sirià de passada, perquè neix al Líban i desemboca a Turquia. Però rega la terra i, gràcies a ell, les bardisses de gessamí de Hama omplen la nit de perfum.

A vegades enllà dels camps de cotó hi queden columnes i capitells, que ja tenen el color sec dels líquens i cards. Enmig de les pedres i l'escassa terra vermellosa d'algunes zones, les oliveres fan companyia a tombes antigues de ciutats antigues, ciutats mortes que temps enrera es quedaren sense habitants. Albercoquers i vinyes també verdegen i són jardí d'Al"Bara, un lloc que durant el segle V era un gran centre productor de vi. Dins uns 6 quilòmetres quadrats hi ha cinc esglésies i tombes piramidals d'una rara perfecció. Botant parets i acotant"se per passar sota les oliveres el visitant va descobrint bocins de la vida d'una gent que se n'anà perquè a vegades la terra es posa furiosa i el cos ja no resisteix més.

La calma i la gent han tornat al seu redol, però fent nous habitacles i pregant a un altre déu. La ciutat morta, les ciutats mortes, segueixen al seu lloc. Solitàries i al seu lloc. Des del poblet es veuen els camps d'oliveres i alguna tomba que és com una piràmide tallada. Asseguts a l'ombra es beu un te, es parla sense desxifrar totes les paraules i una vegada més es comprova el gran poder seductor de la besada de la terra de Síria.