Josep Ferran Maximilià, nascut a Schoenbrunn, havia estat el cap suprem de la Marina austríaca, amic de Napoleó III i nomenat emperador de Mèxic a conseqüència de l'expedició francesa del 1863. Ja portava la corona el 1864 però abandonat per les tropes franceses aquell mateix any i perseguit per Juárez, s'hagué de retirar a Querétaro, on es va rendir al cap de poc temps. Condemnat a mort amb els seus lloctinents Miramón i Mejia, el 13 de juny fou afusellat, segons alguns el 16 i d'altres, el 19. El seu cos fou traslladat a Àustria pel famós sotalmirall austríac Tegethoff.
En els moments darrers, Maximilià, des d'una posició valenta i digna, amollava aquest discurs, recollit per l'historiador italià del segle XIX César Cantú: «Mexicans, els prínceps com jo són cridats per Déu per a fer la felicitat dels pobles o a ser-ne la víctima. Cridat per una part de vosaltres, vaig venir a treballar per la felicitat d'aquest país, no per ambició. Vaig venir amb les millors intencions en pro de la meva pàtria adoptiva i dels meus fidels amics. Tant de bo que la meva sang sigui la darrera a ser vessada. Visca Mèxic! Visca la independència!». I les bales li trencaren el pit "com explica Cantú". Si Zorrilla plora amb sentimental elegia la mort de l'emperador Maximilià, no mancaren poetes que feriren en vida i insultaren de mort l'estranger que descendia de Carles V. No han quedat encara satisfetes les aspiracions d'aquella víctima. Els Estats Units varen reconèixer Juárez, que no es pogué mantenir en el govern si no era a força de gran severitat. El país estava cansat dels altres cabdills militars i de les partides armades que no podien cobrar els seus sous. Santa Ana havia tornat a Mèxic i es posava al cap dels clericals. El 1879 s'enfurismà novament la lluita, aquest cop sostinguda entre Teran, governador de Veracruz, i el seu predecessor, Lerdo de Tejada, i aleshores, la matança de molts detinguts a les presons causà horror en tot el món. Seguí l'agitació fins arribar a la presidència pacífica de Manuel Gonzalez. Aquesta deplorable tragèdia reduí profundament la fama de Napoleó, ja que França sempre havia estat contrària a tal expedició, més encara quan hi havia grans remors de guerra i des de començaments de 1866 tots els Estats estaven fent formidables esforços per armar-se...».
Fins aquí César Cantú. Espanya havia estat en l'origen del conflicte quan havent feta una aliança amb França i Anglaterra, a causa d'haver estat atacats els béns estrangers a Mèxic, participà en una expedició armada que es composava de dos mil cinc-cents soldats francesos, tres mil espanyols i un estol de vaixells anglesos. Tanmateix, Espanya i Anglaterra, a la vista dels interessos dels francesos, decidiren de retirar-se d'aquella guerra tan poc popular i de la qual, el guanyador, només podia ser la Banca Hecker.
