Des del 13 de juny fins al 31 de maig de 1850 governa a França una dictadura parlamentària del partit de l'ordre, que corona la seva dominació abolint el sufragi universal. Hi ha, aleshores, una lluita entre els partidaris de la burgesia parlamentària i Lluís Bonaparte que fa augmentar la confusió en el poble. El Parlament perd la comandància suprema de l'exèrcit i cau ràpidament, li fuig de les mans el poder administratiu i deixa de tenir la majoria parlamentària pròpia, de manera que s'ha de coalligar amb els republicans i el partit que es diu de la Muntanya. Tot plegat ha de conduir, en menys d'un any, a la ruptura franca entre el parlament i el poder executiu. Així, la institució parlamentària cau abandonada pels seus seguidors, l'exèrcit i totes les classes socials del país.
Aquesta caiguda del règim parlamentari i de la dominació burgesa ens ha de dur, inevitablement, a la victòria de Bonaparte i a la restauració imperial, això vol dir, un tron per a Napoleó III. Ja l'anomenada «república social», defensada pels obrers, havia estat ofegada en sang en les jornades de juny de 1848. Karl Marx, des de la seva tasca d'historiador, ens ofereix en una de les seves obres mestres, Der achtzehnte Brumaire des Louis Bonaparte (El 18è brumari de Lluís Bonaparte), els detalls de tot aquest procés social i polític que va del 1848 al 1851. Karl Marx narra el cop d'estat d'aquell al qual Victor Hugo va anomenar Napoleó El Petit, i mostra, als lectors, com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i condicions que varen permetre a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d'heroi. Un dels episodis que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta història és la revolta dels botiguers, quan es deia: «París és ple de rumors sobre un cop d'Estat. Es diu que la capital s'omplirà de tropes durant la nit i que el matí següent apareixeran decrets de dissolució de l'Assemblea Nacional, declarant el departament del Sena en estat de setge, restaurant el sufragi universal i apel·lant el poble. Es diu que Bonaparte cerca ministres per dur a terme totes aquestes accions».
I enmig de tot aquest desgavell apareix la revolta dels botiguers de París, els épiciers, que s'enfronten a diverses legions de la Guàrdia Nacional, ben armada i uniformada. Voleu dir que entre aquells épiciers de París hi havia, aleshores, algun solleric. No ens estranyaria gens, això, i especialment després d'observar a la portada del meu llibre Sollerics arreu del món una suggerent fotografia on apareix el botiguer Josep Rul·lan a Verdun, al davant de la seva botiga de vins, fruits secs i primeurs i altres productes i queviures. Apareix, aquest home, enmig de la porta i entre els dos mostradors, amb un davantal, calçons foscos, levita, corbata de llaç...i el més curiós, barba i bigotis a l'estil Napoleó III.
