Rússia, en guerra contra el Japó, els drames socials i econòmics s'amunteguen com mai no s'havia vist. Ja a començaments d'any i després de vuit mesos de setge, Port Arthur, la plaça forta tsarista més important de l'Àsia, cau en poder dels japonesos, els quals, pertot arreu, van vencent els russos. L'exèrcit del gener al Nogi va de victòria a victòria. Mentrestant, a Sant Petersburg els obrers multipliquen les vagues. L'hivern passat foren els de les drassanes i la notícia de morts, ferits i empresonats encén encara més el foc. A Riga moren trenta obrers i això només és una petita mostra del que ha de passar. La policia russa no té manies de cap casta i el gran escriptor Màxim Gorki és igualment detingut i empresonat. Deia el nostre periòdic Ultima Hora: «Un clamor general s'ha aixecat a tot Europa en saber la notícia d'haver estat reduït a presó l'il·lustre novel·lista Màxim Gorki...».

Malament anaven les coses. El règim, com deien els opositors de Moscou, estava tot cucat i cauria per terra com una poma podrida. La primavera sorprenia amb la mort de Lleó Tolstoi, un altre gegant de les lletres russes, igualment decebut de la política que es cuinava en el seu país. Però tornem a Gorki, que fortament impressionat per tots aquests esdeveniments, escriu Diumenge roig, un relat entorn de la revolució d'un poble desesperat. A través d'un conte esgarrifador i dolorit, amb un ritme trist i reposat, Gorki ens capbussa en un realisme sucós que fa pensar i reaccionar. El poble es creu que el tsar és la persona que els protegeix i que els que juguen amb la llibertat d'altri, que esclavitzen els obrers i fan morir el jovent a la guerra són els militars, els quals actuen malgrat l'opinió positiva o negativa del monarca. Per això, un diumenge, decideixen d'anar a parlar directament amb ell, que com un just Salomó, els escoltarà i posarà remei a tals situacions opressores. Però els soldats que envolten el palau reben tota aquella munió de gent a trets de fusell i cops de sabre. Cauen morts i ferits. El poble, encara encegat, clama per la presència del seu tsar benefactor. Ja és, com deia un comentarista, esperança irracional. Però la raó s'imposarà. Àdhuc per a tots aquells que només tenen dos dits de front. Aquesta idea d'un tsar, pare de tots els russos, cau brutalment. Ja no és cosa d'anar a cercar el diàleg en processó, amb popes, creus i banderes. Una nova realitat, la força dels humils, s'obria camí...

«Sobre l'empedrat del carrer es projectava, des d'una finestra, el resplendir d'un llum groc, el qual retallava la silueta de dos homes. Un era per terra i cercava suport per a la seva esquena contra el fanal. L'altre el volia incorporar. Amb això, una veu vibrant, plena de malencònics accents, va repetir: Esclaus! Més que esclaus!...».