Aquell dia, com sempre, el mercat de Xalus estava ple d'ofertes visuals "ben gastronòmiques, s'hauria de dir" que feien ganes d'aturar-se i, com escrigué el poeta, interessar-se sobre qualitats i preus. La Càspia no és un llac, ja que té prou extensió com per ostentar amb propietat el qualificatiu de mar. Els seus ports també ho són amb totes les de la llei. Els dies de viatge, quan s'ha deixat calor i sequera a Teheran, arribar a aquesta mar interior és com un miratge. Aigua, pluja i, per descomptat, vegetació exuberant, donen una imatge que fa pensar que, un cop que s'han travessat les muntanyes, ja s'està dins un altre món. I l'aigua de la mar "xaf, xaf!" arribant amb onades sobre les rodonenques pedres de la platja de Xalus. Melmelades diverses, algunes fetes amb fruites que, per desconegudes, semblen exòtiques; també peix fresc i assecat. I les coses que fan viure els mercats, els diferents mercats de totes les terres del món. No se n'hauria de perdre cap, de mercat. El de Xalus té "i aquell dia no era cap excepció" l'atractiu d'un mostrari de productes necessaris i que, alhora, són la bellesa que arriba als ulls. Les barques, que es veien amarrades al moll que s'endevinava uns carrers més avall, es balancejaven dins les aigües d'una mar que "almenys a primera vista" sembla que deu estar sempre encalmada. I no deu ser així.

Els venedors no es resignaven del tot a rebre la visita del foraster que mirava, però no feia senyal d'interessar-se per la compra. Així que no escatimaven elogis a l'hora de publicitar les excel·lències de la seva pescada. Fins que caigué en la temptació i, sense quasi adonar-se'n, es trobà amb un peix de prop de dos quilograms a les mans. Era fresc i feia mengera. Dins la safata d'alumini dels placers ja només en quedaven dos exemplars. El més gros tenia, com mossegades vermelles, dos pètals de rosa enganxats a les escates.